Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya)

ARTÍCULO

Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya)

H. ÁLVAREZ1, N. IBÁÑEZ2 & C. GÓMEZ-BELLVER3

1 Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, c. Tints, 13, ES-08830 Sant Boi de Llobregat, Espanya

2 Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB), pg. del Migdia, s/n, ES-08038 Barcelona, Espanya

3 Dept. Biologia Vegetal, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona, av. Diagonal, 643, ES-08028 Barcelona, Espanya

Author for correspondence: H. Álvarez (hilari.alvarez@gmail.com)

Editor: L. Sáez

ABSTRACT
New contributions to the knowledge of the alien flora in Baix Llobregat county (Catalonia, Spain).— We provide new records of 17 exotic plants in the Baix Llobregat region observed between the years 2011 and 2014. Two species are the first records for Europe: Acacia rostellifera Benth. and Trichloris crinita (Lag.) Parodi; two are new plants for the Iberian Peninsula: Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus and Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth; three are recorded by their first time in Catalonia: Atriplex semibaccata R. Br., Oenothera speciosa Nutt. and Verbena incompta P. W. Michael; five correspond to first records in Baix Llobregat: Parkinsonia aculeata L., Phacelia tanacetifolia Benth., Physalis peruviana L., Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill. and Verbena brasiliensis Vell. The remaining species are very rare in the studied area: Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet, Asperugo procumbens L., Eclipta prostrata (L.) L. and Oenothera indecora Cambess.
KEY WORDS: Baix Llobregat; Catalonia; introduced plant; naturalized; non-native.

Nuevas aportaciones al conocimiento de la flora alóctona de la comarca del Baix Llobregat (Cataluña, España)

RESUMEN
Nuevas aportaciones al conocimiento de la flora alóctona de la comarca del Baix Llobregat (Cataluña, España).— En el presente trabajo aportamos datos sobre la presencia de 17 plantas alóctonas encontradas en la comarca del Baix Llobregat durante el período 2011-2014. Son primeras citas para Europa: Acacia rostellifera Benth. y Trichloris crinita (Lag.) Parodi. Son nuevas especies para la península ibérica: Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus y Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth. Son novedad para Cataluña: Atriplex semibaccata R. Br., Oenothera speciosa Nutt. y Verbena incompta P. W. Michael. Son novedad comarcal: Parkinsonia aculeata L., Phacelia tanacetifolia Benth., Physalis peruviana L., Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill. y Verbena brasiliensis Vell. Las especies restantes son muy raras en el territorio estudiado: Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet, Asperugo procumbens L., Eclipta prostrata (L.) L. y Oenothera indecora Cambess.
PALABRAS CLAVE: alóctonas; Baix Llobregat; Cataluña; introducida; naturalizada.

Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya).

RESUM
Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya).— En aquest treball aportem dades sobre la presència de 17 plantes al·lòctones trobades a la comarca del Baix Llobregat durant el període 2011-2014. Són primeres cites per a Europa: Acacia rostellifera Benth. i Trichloris crinita (Lag.) Parodi. Són noves espècies per a la península Ibèrica: Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus i Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth. Són novetat per a Catalunya: Atriplex semibaccata R. Br., Oenothera speciosa Nutt. i Verbena incompta P. W. Michael. Com a novetat comarcal: Parkinsonia aculeata L., Phacelia tanacetifolia Benth., Physalis peruviana L., Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill. i Verbena brasiliensis Vell. Les espècies restants són molt rares en el territori estudiat: Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet, Asperugo procumbens L., Eclipta prostrata (L.) L. i Oenothera indecora Cambess.
PARAULES CLAU: al·lòctones; Baix Llobregat; Catalunya; introduïda; naturalitzada.

Recibido: 28/07/2015 / Aceptado: 24/09/2015 / Publicado on line: 31/08/2016

Cómo citar este artículo / Citation: Álvarez, H., Ibáñez, N. & Gómez-Bellver, C. 2016. Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya). Collectanea Botanica 35: e007. doi: http://dx.doi.org/10.3989/collectbot.2016.v35.007

Copyright: © 2016 Institut Botànic de Barcelona (CSIC). This is an open-access article distributed under the terms of the Creative Commons Attribution License (CC BY) Spain 3.0.

CONTENIDOS

ABSTRACT
RESUMEN
RESUM
INTRODUCCIÓ
MATERIAL I MÈTODES
RESULTATS
AGRAÏMENTS
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

INTRODUCCIÓTop

La flora vascular del Baix Llobregat ha estat estudiada des del punt de vista botànic des de fa molt temps. Cal destacar les primeres exploracions portades a terme al Prat del Llobregat per la família Salvador (Ibáñez, 2006Ibáñez, N. 2006. Estudis sobre cinc herbaris històrics de l’Institut Botànic de Barcelona. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.: 33), la monografia de Bolòs (1950Bolòs, A. de 1950. Vegetación de las comarcas Barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos, Barcelona.) i les publicacions del butlletí naturalista del delta del Llobregat Spartina (1994-2006).

L’àrea del Baix Llobregat pateix el creixent augment de plantes introduïdes. Aquest fenomen està afavorit per les característiques geomorfològiques de la comarca (proximitat al mar, presència vertebradora del riu Llobregat, clima mediterrani) i per la gran densitat de població humana que acull.

Els estudis de Casasayas (1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i els més recents d’Andreu et al. (2012Andreu, J., Pino, J., Basnou, C., Guardiola, M. & Ordóñez, J. L. 2012. Resum del projecte EXOCAT 2012. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona. ) i Andreu & Pino (2013Andreu, J. & Pino, J. 2013. El projecte EXOCAT. Informe 2013. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona.) constitueixen els treballs de referència sobre les plantes al·lòctones a Catalunya. Diverses campanyes botàniques recents a la zona del Baix Llobregat han detectat una quantitat notable d’espècies no incloses en els esmentats estudis.

En aquest treball donem a conèixer algunes novetats i algunes plantes rares en aquest territori.

MATERIAL I MÈTODESTop

Hem realitzat un seguiment de les principals àrees amb vegetació ruderal i arvense associada a vores de rieres, rodalies de zones urbanes i de cultius, a vies de comunicació i altres infraestructures de la part baixa de la comarca.

Els tàxons es presenten agrupats per novetats a diversos nivells (continental, peninsular, autonòmic i comarcal). Dins de cada grup s’ordenen en ordre alfabètic. En cada cas s’indica: el nom científic, la família, el grau de naturalització (seguim la proposta d’Andreu et al., 2012Andreu, J., Pino, J., Basnou, C., Guardiola, M. & Ordóñez, J. L. 2012. Resum del projecte EXOCAT 2012. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona. ), la valoració de novetat per a la zona, les localitats i els plecs testimoni de les troballes amb l’enumeració de l’herbari on estan dipositats, una breu explicació de l’origen i característiques importants del tàxon, detalls sobre la seva distribució secundària i, finalment, informació de la presència actual a la comarca.

Els noms de les famílies, subfamílies, gèneres i epítets específics i subespecífics es basen en Angiosperm Phylogeny Website (Stevens, 2001–Stevens, P. F. (2001–). Angiosperm Phylogeny Website (Version 12, July 2012). Consultat el 4 de novembre de 2014, a: http://www.mobot.org/MOBOT/research/APweb/). Els autors, els anys i el lloc de publicació dels tàxons segueixen els indicats a The International Plant Names Index (IPNI, 2012IPNI (The International Plant Names Index) 2012. Consultat el 10 de desembre de 2014, a http://www.ipni.org). Les localitzacions geogràfiques fan referència a la quadrícula UTM d’1 km de costat (zona 31T), datum ETRS89.

RESULTATSTop

Novetats a Europa

Acacia rostellifera Benth. in London J. Bot. 1: 356 (1842) (Fig. 1) (Fabaceae, subfam. Mimosoideae).

Adventícia.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Viladecans, Ca l’Alemany, DF1872, 3,5 m, 09.04.2013, H. Álvarez (BC 878851, BCN 111735); ibid., 20.06.2013, H. Álvarez (BC 878852, BCN 111734).

Figura 1. Acacia rostellifera Benth.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

Representa la primera cita d’aquest tàxon en territori europeu (DAISIE, 2013DAISIE (European Invasive Alien Species Gateway) 2013. Acacia ligulata, Trichloris crinita. Consultat l’octubre de 2013, a http://www.europe-aliens.org/ ). No tenim constància de la seva utilització com a planta ornamental a casa nostra. Hem comprovat que no és present en la col·lecció del Jardí Botànic de Barcelona ni tampoc en els principals centres de jardineria propers. Tot i així és possible que provingui d’exemplars conreats. A Europa trobem amb el mateix nom específic, però amb autor diferent, Acacia rostellifera sensu auct. En realitat correspon a una altra espècie, A. retinodes Schltdl. (ILDIS, 2013ILDIS (International Legume Database & Information Service) 2013. Consultat el 29 de octubre de 2014, a http://www.ildis.org). És un arbust o petit arbre propi de les zones costeres del sud-oest d’Austràlia. Hem localitzat dos exemplars separats per pocs metres de distància, situats en un erm ruderal dominat majoritàriament per Piptatherum miliaceum (L.) Coss.

Hem dipositat llavors (recol·lectades el 10.07.2014) al banc de germoplasma del Jardí Botànic de Barcelona, amb número de registre 4065JBB.

Trichloris crinita (Lag.) Parodi in Revista Argent. Agron. 14(1): 63 (1947) (Fig. 2) (Poaceae).

Adventícia.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Viladecans, Les Maletes, DF1873, 11 m, 13.10.2011, H. Álvarez (BC 877314, BCN 91848); ibid., 22.12.2011, H. Álvarez (BC 877315, BCN 91849).

Figura 2. Trichloris crinita (Lag.) Parodi.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

El gènere Trichloris Fourn. és nadiu del continent americà, i es distribueix per les regions temperades i càlides, des del sud dels Estats Units fins l’Argentina (Parodi, 1919Parodi, L. R. 1919. Las Chlorideas de la República Argentina. Revista de la Facultad de Agronomía y Veterinaria 2: 233–340.). Està representat per dues espècies: Trichloris crinita i T. pluriflora Fourn. Trichloris crinita té una distribució disjunta (Peterson et al., 2001Peterson, P. M. 2001. Trichloris. In: Soreng, R. J., Davidse. G., Filgueiras, T. S. & Zuloaga, F. O. & Judziewicz, E. J. (Eds.), Catalogue of New World Grasses (Poaceae): II. Subfamily Chloridoideae (Contributions from the United States National Herbarium, 41). Department of Systematic Biology – Botany (National Museum of Natural History), Washington, DC: 222–223.), amb poblacions a l’hemisferi austral (Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai, Perú i Uruguai) i unes altres a l’hemisferi boreal (sud dels Estats Units d’Amèrica i nord de Mèxic). Viu en terrenys argilosos de textura fina, arenosos, salins o en terrenys remoguts. Forma extenses praderies naturals en ambients semiàrids de l’anomenat Monte i està considerada com a planta farratgera de bona qualitat per al bestiar (Giorgetti et al., 1997Giorgetti, H. D., Montenegro, O. A., Rodríguez, G. D. et al. 1997. The comparative influence of past management and rainfall on range herbaceous standing crop in east-central Argentina: 14 years of observations. Journal of Arid Environments 36: 623–637. http://dx.doi.org/10.1006/jare.1996.0220). Aquesta espècie no apareix recollida en síntesis i compilacions de flora europea (Tutin et al., 1980Tutin, T. G., Heywood, V. H., Burgues, N. A. et al. (Eds.) 1980. Flora Europaea 5. Alismataceae to Orchidaceae (Monocotyledones). Cambridge University Press, Cambridge.; DAISIE, 2013DAISIE (European Invasive Alien Species Gateway) 2013. Acacia ligulata, Trichloris crinita. Consultat l’octubre de 2013, a http://www.europe-aliens.org/ ).

Hem localitzat T. crinita en un ambient periurbà, en un talús de la carretera B-204 al costat de la C-32 que limita amb el parc agrari. La població presenta una bona vitalitat. Durant els tres anys que hem observat la població aquesta no ha crescut. Pensem que la introducció ha estat fortuïta, provinent d’alguna mercaderia.

Novetats a la península Ibèrica

Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus in Aliso 18(1): 63 (1999) (Poaceae).

Adventícia.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Vicenç dels Horts, riera de Torrelles, erm ruderal sec, situat en un talús de la desembocadura de la riera, DF1882, 15 m, 30.06.2014, H. Álvarez & C. Gómez (BC 934820, BCN 113528).

No hem trobat cap citació per a la península Ibèrica. A Europa només està indicada per a Grècia (DAISIE, 2013DAISIE (European Invasive Alien Species Gateway) 2013. Acacia ligulata, Trichloris crinita. Consultat l’octubre de 2013, a http://www.europe-aliens.org/ ). Està naturalitzada a Austràlia (http://www.gbif.org) i a la Xina (Zhao et al., 2010Zhao, J., Ouyang, Z., Zheng, H., Xu, W., Wang, X. & Ni, Y. 2010. 北京建成区外来植物的种类构成 [Species composition of alien plants in the built-up area of Beijing]. Biodiversity Science 18: 19–28 [in Chinese]. ).

És una planta dominant en les Grans Planes o praderies seques d’Amèrica del Nord, i que rep el nom comú de buffalo grass per constituir una important pastura pels bisons americans (Hitchcock, 1935Hitchcock, A. S. 1935. Manual of the grasses of the United States (United States Department of Agriculture – Miscellaneous Publication, 200). United States Department of Agriculture, Washington, DC.).

Es tracta d’una espècie generalment dioica. Els peus masculí i femení tenen un aspecte tan dispar que pot semblar que es tracti de dues espècies diferents. Pot propagar-se amb llavor o vegetativament formant estolons. Té preferència pels sòls alcalins (USDA, 2014USDA (United States Department of Agriculture) 2014. Bouteloua dactyloides (Nutt.) J.T. Columbus – buffalograss. The PLANTS Database. National Plant Data Team, Greensboro. Consultat el 18 d’octubre de 2014, a: http://plants.usda.gov/core/profile?symbol=BODA2). És molt eficient en l’aprofitament de l’aigua i també suporta bé el fred i la calor. És per aquests motius que actualment s’empra en jardineria com a gespa de baix manteniment resistent a la insolació directa i a l’eixut (Monje, 2006Monje, R. J. 2006. Manejo de céspedes con bajo consumo de agua (2ª ed). Consejería de Agricultura y Pesca (Junta de Andalucía), Sevilla.).

La població trobada ocupa uns 100-150 m2 d’un talús esclarissat i sec d’exposició sud, amb una inclinació de 30-40º, on és la gespa clarament dominant. Segurament està originada per l’escapament d’individus des d’algun jardí. Hem comprovat que és una zona de pas de ramats d’ovins, factor que potser ha ajudat a la seva dispersió a més distància. Hem recol·lectat plantes d’ambdós sexes, i hem pogut apreciar el dimorfisme sexual de les espigues (Martínez & Armendáriz, 2010Martínez, J. M. & Amendáriz, S. 2010. Bases morfológicas de cómo pudo haberse originado el dimorfismo sexual en el pasto búfalo. Revista Fitotecnia Mexicana 33: 69–73. ).

Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth in Taxon 39: 612 (1990) (Poaceae).

Adventícia.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Viladecans, Camí del Portell Gran, DF1873, 4 m, 14.05.2013, H. Álvarez (BC 878716, BCN 106405).

Gramínia originària de Nou Mèxic, Texas, Mèxic, Xile i Argentina (Connor & Ford, 1996Connor, H. E. & Ford, K. 1996. Stipa tenuissima, and name changes in stipoid grasses. Weed Identification News 20: 1–5.), naturalitzada a Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica i altres parts dels Estats Units. Està considerada una espècie invasora (GISD, 2006GISD (Global Invasive Species Database) 2006. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://www.issg.org/database). A Europa ha estat citada de França (Verloove, 2005aVerloove, F. 2005a. A synopsis of Jarava Ruiz & Pav. and Nassella E. Desv. (Stipa L. s.l.) (Poaceae: Stipeae) in southwestern Europe. Candollea 60: 97–117.). És emprada com a planta ornamental i el seu ús sembla que s’està estenent per a enjardinar parterres i rotondes de les carreteres (xerojardineria). A Catalunya fins ara es coneixia la presència d’altres espècies del gènere: N. neesiana (Trin. & Rupr.) Barkworth i N. trichotoma (Nees) Hack. ex Arechav.

Hem observat una població d’uns 50 m2 situada en un herbassar ruderal sec, a prop de l’estació de tren de Viladecans. La població mostrava signes evidents d’una bona aclimatació i d’una clara tendència expansiva. Hem vist aquesta espècie plantada en un jardí en el nucli urbà de Viladecans, a uns 650 m de distància de la població naturalitzada.

Novetats a Catalunya

Atriplex semibaccata R. Br., Prodr. Fl. Nov. Holland: 406 (1810) (Amaranthaceae).

Invasora.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Molins de Rei, Riu Llobregat, DF1785, 23 m, 11.07.2013, H. Álvarez (BC 878827, BCN 106408); El Papiol, Les Argiles, DF1786, 70 m, 27.10.2013, H. Álvarez (BC 878830).

Camèfit sufruticós d’origen australià introduït a la conca mediterrània com a planta farratgera. Es coneix de llocs salins semiàrids del sud-est de la península Ibèrica i de les illes Canàries des de la dècada dels anys setanta (Sanz-Elorza et al., 2004Sanz-Elorza, M., Dana, E. D. & Sobrino, E. 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Dirección General para la Biodiversidad (Ministerio de Medio Ambiente), Madrid.). També ha estat citat a Saragossa (Mateo & Pyke, 1997Mateo, G. & Pyke, S. 1997. Aportaciones a la flora cesaraugustana, IV. Flora Montiberica 5: 50–52.). No apareix recollida ni per Font (2012Font, X. 2012. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya & Universitat de Barcelona, Barcelona. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://biodiver.bio.ub.es/biocat/index.jsp) ni en estudis recents (Andreu et al., 2012Andreu, J., Pino, J., Basnou, C., Guardiola, M. & Ordóñez, J. L. 2012. Resum del projecte EXOCAT 2012. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona. ; Andreu & Pino, 2013Andreu, J. & Pino, J. 2013. El projecte EXOCAT. Informe 2013. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona.). Hem localitzat dues poblacions extenses amb nombrosos exemplars situades entre els termes municipals del Papiol i Molins de Rei. La primera població fa uns dos km de longitud, en disposició paral·lela al riu Llobregat, i forma part d’un herbassar ruderal sec molt trepitjat. La segona, a uns 600 m de distància de la primera, es troba en els contraforts de la serra de Collserola, en les instal·lacions d’una cantera, sobre terrenys molt denudats i secs, i en els erms adjacents. Els exemplars presenten una tonalitat argentada, amb abundants tiges decumbents arrapades al terra en forma de catifa que poden assolir el metre quadrat de superfície. En la primera data de recol·lecció iniciaven la floració. És una planta que pot trobar-se en fase d’expansió i que està considerada invasora en diferents països (Sanz-Elorza et al., 2004Sanz-Elorza, M., Dana, E. D. & Sobrino, E. 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Dirección General para la Biodiversidad (Ministerio de Medio Ambiente), Madrid.).

Oenothera speciosa Nutt. in J. Acad. Nat. Sci. Philadelphia 2(1): 119 (1821) (Onagraceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Boi de Llobregat, Muntanya de Sant Ramon, DF1877, 177 m, 21.04.2013, H. Álvarez (BC 878713, BCN 106403); Camí del Bullidor, DF1974, 4,8 m, 06.05.2014, H. Álvarez (BC 934818, BCN 111731).

És originària d’Amèrica del Nord, on viu en praderies i altres llocs oberts secs. Utilitzada en jardineria per les vistoses flors, i naturalitzada en diferents parts del món (Dietrich, 1997Dietrich, W. 1997. Oenothera L. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Benedí, C. et al. (Eds.), Flora iberica 8. Real Jardín Botánico (CSIC), Madrid: 91–100.).

La primera cita per a la península Ibèrica correspon a la localitat de Xàtiva (València), en terraplens de la via del ferrocarril (Pau, 1899Pau, C. 1899. La Oenothera speciosa en España. Actas de la Sociedad Española de Historia Natural 28: 212–213.). No es torna a tenir informació fins a un segle després a València (Ibars & Estrelles, 2000Ibars, A. M. & Estrelles, E. 2000. Una nueva localidad de Oenothera speciosa Nutt. para la Península Ibérica. Flora Montiberica 16: 25–26.), a l’antiga llera del riu Túria. Posteriorment ha estat trobada a Màlaga, en dues platges de Torre del Mar (Sanz-Elorza et al., 2002Sanz-Elorza, M., Sobrino, E. & Dana, E. D. 2002. Oenothera speciosa (Onagraceae), reaparece en España (Andalucía) después de un siglo. Lagascalia 22: 157–159.). També ha estat indicada a Badajoz, voltants de Caya (Vázquez et al., 2004Vázquez, M., Ramos, S., Lucas, A. B., García, D. & Blanco, J. 2004. Aportaciones a la flora de Extremadura (España). Acta Botanica Malacitana 29: 265–268.), en el campus de la Universitat de Vigo (Gómez et al., 2005Gómez, F., García, X. R., Pino, R. et al. 2005. Aportaciones a la flora de Galicia, VII. Nova Acta Científica Compostelana (Bioloxía) 14: 57–68., 2006Gómez, F., García, X. R., Silva-Pando, F. et al. 2006. Aportaciones a la flora de Galicia, VIII. Nova Acta Científica Compostelana (Bioloxía) 15: 53–63.) en terrenys visitats pel bestiar, i a San Vicente de Cerponzones (Pontevedra) en un herbassar que voreja un cultiu d’Eucalyptus globulus Labill.

Hem trobat O. speciosa en un aparcament de la muntanya de Sant Ramon, entre un petit mur de pedra i el camí de l’ermita, formant part d’un herbassar ruderal força sec on l’espècie predominant és Hyparrhenia hirta (L.) Stapf. Segons dades del 2013, la població està formada per unes 15 plantes que ocupen uns 3 m2. Recentment hem trobat una segona població més nombrosa en el camí del Bullidor. Darrerament hi ha hagut un augment en el nombre d’observacions que pot indicar una tendència expansiva de l’espècie.

Verbena incompta P. W. Michael in Telopea 6: 181 (1995) (Fig. 3) (Verbenaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Molins de Rei, Autopista AP-2, DF1785, 30 m, 16.06.2012, H. Álvarez (BC 878310, BCN 100515); ibid., 11.01.2013, H. Álvarez (BC 878718, BCN 106402).

Figura 3. Verbena incompta P. W. Michael.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

Verloove (2011Verloove, F. 2011. Verbena incompta (Verbenaceae), an overlooked xenophyte in Europe. Willdenowia 41: 43–49. http://dx.doi.org/10.3372/wi.41.41104) fa referència a unes poblacions trobades a Ligúria (Itàlia) i a Sant Sebastià (Espanya). És una espècie molt similar a V. bonariensis L. amb la que sovint ha estat confosa. A diferència d’aquesta espècie, no té interès ornamental i és considerada una mala herba naturalitzada amb un incipient comportament invasor a Itàlia, Portugal, Espanya i Macaronèsia (Verloove, 2011Verloove, F. 2011. Verbena incompta (Verbenaceae), an overlooked xenophyte in Europe. Willdenowia 41: 43–49. http://dx.doi.org/10.3372/wi.41.41104). No ens consten citacions prèvies a Catalunya.

Hem localitzat una densa població formada per uns 500 exemplars en un talús de l’autopista AP-2, que ocupa una superfície d’uns 15 m2. Forma part d’un herbassar ruderal que ressegueix una rasa per on es drena l’aigua de pluja, la qual manté un elevat grau d’humitat edàfica durant bona part de l’any. Amb aquesta planta trobem d’altres al·lòctones com Chloris gayana Kunth i Phalaris stenoptera Hack. amb poblacions abundants. Encara que el conjunt de la població no arriba a superar el metre d’alçada es poden trobar varis exemplars que assoleixen 1,80 m. Floreix de finals de maig fins a principis de novembre produint unes llargues espigues característiques que poden arribar als 7 cm de llarg per 5 mm d’ample.

Novetats comarcals

Astragalus boeticus L., Sp. Pl.: 758 (1753) (Fig. 4) (Fabaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Viladecans, La Clota DF1775, 33 m, 19.04.2013, H. Álvarez (BC 878717, BCN 106404).

Figura 4. Astragalus boeticus L.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

Espècie difosa per les regions Mediterrània, Irano-Turànica i Macaronèsica. Bolòs & Vigo (1984Bolòs, O. de & Vigo, J. 1984.Flora dels Països Catalans 1. Barcino, Barcelona.) esmenten el seu cultiu a petita escala a les Balears, però indiquen que no han pogut comprovar les referències antigues de Catalunya, com ara la deguda a Willkomm & Lange (1880Willkomm, M. & Lange, J. 1880. Prodomus Florae Hispanicae 3. Sumtibus E. Schweizerbart (E. Koch), Stuttgart.) qui la consideren naturalitzada als camps de les rodalies de Barcelona, on es podria haver conreat com a substitut del cafè.

Hem localitzat una població que ocupa un camp de cirerers situat al costat de la Riera de Sant Climent de Llobregat. Té una superfície d’uns 3000 m2 i està formada per uns 600 exemplars reproductius. Encara que mostra una bona adaptació, no s’escampa més enllà d’aquest indret on sembla trobar les condicions més favorables.

Parkinsonia aculeata L., Sp. Pl.: 375 (1753) (Fabaceae, subfam. Caesalpinioideae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Boi de Llobregat, Riu Llobregat, DF2077, 8 m, 17.07.2013, H. Álvarez (BC 878824, BCN 106406).

Petit arbre ornamental originari d’Amèrica tropical, introduït a Europa als voltants de 1739 (Bossard & Cuisance, 1984Bossard, R. & Cuisance, P. 1984. Arbres et arbustes d’ornement des régions temperées et Méditerranéennes. Technique & Documentation Lavoisier, Paris. ). Casasayas (1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) va localitzar aquest tàxon per primer cop a Europa en una riera de les Cases d’Alcanar (Montsià). Actualment es troba naturalitzat en el litoral mediterrani entre les províncies de Màlaga i Tarragona, on afecta de manera especial els ecosistemes fluvials (Sanz-Elorza et al., 2004Sanz-Elorza, M., Dana, E. D. & Sobrino, E. 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Dirección General para la Biodiversidad (Ministerio de Medio Ambiente), Madrid.).

Hem trobat diversos exemplars naturalitzats al llarg de la llera del riu Llobregat entre els termes municipals de Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat. Concretament es tracta de cinc petits arbres d’entre 1,8 i 3,5 m d’alçada, que creixen a la part superior de la llera, fora de la zona inundable. Presenten bon estat vegetatiu i tot fa pensar en una clara expansió de la població ja que que disposa de molt espai favorable amb poca competència. Hem observat en diferents punts de la part baixa de la comarca com alguns exemplars comencen a establir-se en marges de carreteres i erms propers a zones enjardinades on han estat plantats, el que ens indica una incipient però clara tendència colonitzadora.

Phacelia tanacetifolia Benth. in Trans. Linn. Soc. London 17(2): 280 (1835) (Fig. 5) (Hydrophyllaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Torrelles de Llobregat, Can Reinal, DF1479, 145 m, 18.05.2014, H. Álvarez (BC 934823, BCN 111733).

Figura 5. Phacelia tanacetifolia Benth.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

Espècie originària de l’oest d’Amèrica del Nord, cultivada a regions temperades d’altres continents, on també s’ha naturalitzat. A part de les citacions peninsulars, a Catalunya es coneix de l’Alt Empordà, del Priorat (Sáez et al., 2000Sáez, L., Carrillo, E., Mayol, M., Molero, J. & Vallverdú, J. 2000. Noves aportacions a la flora de les comarques meridionals de Catalunya. Acta Botanica Barcinonensia, 46: 97–118.), del Montsià (Cardero et al., 2004Cardero, S., Royo, F. & Torres, L. de 2004. Novetats florístiques per a les Terres de l’Ebre. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 72: 99–103.) i de la Garrotxa (Béjar, 2008Béjar, X. 2008. Lacy phacelia (Phacelia tanacetifolia). iNaturalist.org. California Academy of Sciences, San Francisco. Consultat el 30 d’octubre de 2014, a http://www.inaturalist.org/observations/180873 [citat amb permís del autor]; Oliver et al., 2009Oliver, X., Béjar, X., Lockwood, M. et al. 2009. Aportacions al coneixement de la flora vascular de la Garrotxa i comarques veïnes. Butlletí de la Instució Catalana de Història Natural 75: 146–152.).

Phacelia tanacetifolia es fa servir com a planta mel·lífera, tant a Amèrica com a Europa i també es cultiva amb finalitat ornamental i farratgera. Hi han estudis per utilitzar-la en la recuperació de coberta vegetal a àrees pertorbades i de terrenys pobres (Kyriazopoulos et al., 2012Kyriazopoulos, A. P., Abraham, E. M., Parissi, Z. M. & Tsiouvaras, C. 2012. Evaluation of different herbaceous species used for revegetation of a limestone quarry with a thin topsoil layer in the Mediterranean region. Journal of Food, Agriculture & Environment 10: 1152–1155.) i s’ha fet servir per a revegetació de pistes i talussos (Aparicio, 2008Aparicio, J. M. 2008. Aportaciones a la flora de la provincia de Castellón, XII. Toll Negre 10: 81–94.).

Viu en herbassars ruderals i vores de camins, creix bé a diferents tipus de sòls, encara que s’adapta millor als terrenys ben drenats de regions baixes. L’hem trobada en una petita vall de muntanya, en exposició nord, escampada al llarg d’uns marges entre bancals conreats, formant part d’un herbassar arvense.

Physalis peruviana L., Sp. Pl. ed. 2. 2: 1670 (1763) (Fig. 6) (Solanaceae).

Adventícia a Catalunya.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Climent de Llobregat, Camí a Torrelles de Llobregat, DF1577, 132 m, 22.10.2012, H. Álvarez (BC 878309, BCN 100516); Abrera, Torrent Gran d’Abrera, DF0696, 130 m, 30.09.2012, H. Álvarez (BC 878712, BCN 100563); Viladecans, Riera de Sant Llorenç, DF1873, 5 m, 06.10.2013, H. Álvarez (BC 878829).

Figura 6. Physalis peruviana L.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

És originària dels Andes peruans, d’Equador i Colòmbia (Medina, 1991Medina, M. 1991. El cultivo de la uchuva tipo exportación. Revista Agricultura Tropical 28: 55–58.). Viu en zones tropicals i subtropicals entre els 1500 i els 3000 m (Villamizar et al., 1993Villamizar, F., Ramírez, A. & Menes, M. 1993. Estudio de la caracterización física, morfológica y fisiólogica poscosecha de la uchuva (Physalis peruviana L.). Agrodesarrollo 4: 305–320.). Ha estat introduïda en diversos països de clima temperat per aprofitar el seu fruit comestible.

A Catalunya es coneix la seva presència per Costa (1877Costa, A. C. 1877. Introducción a la Flora de Cataluña y catálogo razonado de las plantas observadas en esta región (2a ed.). Imprenta Diario de Barcelona, Barcelona. ) que la cita com a rara prop de Barcelona, i d’un plec recol·lectat a Cambrils per Sennen el 1909 (BC 906380). Casasayas (1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) la considera una espècie adventícia, en no ser retrobada. La citació més recent és la d’un exemplar trobat en un marge d’hort del Baix Empordà, a Fonteta, municipi de Forallac (Aymerich, 2014Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7–47.). També es troba en diferents punts de la península Ibèrica i les illes Balears, principalment en àrees costaneres mediterrànies (Sanz-Elorza & Sobrino, 2012Sanz-Elorza, M. & Sobrino, E. 2012. Physalis L. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Aguiar, C. et al. (Eds.), Flora iberica 11. Real Jardín Botánico (CSIC). Madrid: 204–205.).

Hem localitzat tres poblacions situades en entorns naturals poc o molt alterats amb elevada humitat. La primera es troba en un herbassar subnitròfil localitzat en un petit torrent tributari de la riera de Can Carreres vora la pista forestal de Torrelles de Llobregat. Són cinc exemplars fructífers d’uns 60 cm d’alçada. El segon grup d’exemplars es troba en el torrent Gran d’Abrera en vegetació de ribera ben conservada. Els cinc exemplars superen el metre d’alçada i també han pogut fructificar, però s’han vist afectats per una glaçada. El tercer grup esta format per un gran exemplar de 1,2 m d’alçada situat en el talús de la riera de Sant Llorenç. És possible que la presència d’aquesta espècie augmenti degut a un creixent consum dels seus fruits. L’hem observada plantada en diferents horts de la comarca.

Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill., Hist. Pl. 9: 288 (1888) (Fig. 7) (Solanaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Boi del Llobregat, nus viari entre les carreteres C-245 i C-32, DF2077, 12 m, 22.10.2014, H. Álvarez (BC 879593, BCN 117984).

Figura 7. Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

És originària de les zones baixes i temperades de l’Amèrica del Sud. Se li atribueixen propietats antiinflamatòries i analgèsiques, sense produir efectes secundaris gàstrics, i també pel guariment dels penellons i algunes afeccions de la pell (Boeris et al., 2004Boeris, M. A., Toso, R. E. & Skliar, M. I. 2004. Actividad antiinflamatoria de Salpichroa origanifolia. Acta Farmacéutica Bonaerense 23: 138–141. ). Va ser introduïda a Europa al segle XIX pels seus fruïts comestibles i com a planta mel·lífera (Casasayas, 1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.). Font i Quer (1926Font i Quer, P. 1926. De flora occidentale adnotationes. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 7: 53–57.) i Bolòs (1950Bolòs, A. de 1950. Vegetación de las comarcas Barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos, Barcelona.) ja van fer referència a aquest tàxon a Catalunya com a S. rhomboidea (Gillies & Hook.) Miers. Casasayas (1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) va considerar aquesta planta en expansió a la zona de Barcelona. Ara sembla en regressió o, com a mínim, no ha augmentat la seva distribució. De fet, a Catalunya només ha estat citada de Roses i de la zona del Barcelonès (Bolòs et al., 2003Bolòs, O. de, Font, X. & Vigo, J. (Eds.) 2003. Atlas Corològic de la flora vascular dels Països Catalans 12 (ORCA, Atlas Coròlogic, 12). Secció de Ciències Biològiques (Institut d’Estudis Catalans), Barcelona.).

A Catalunya S. origanifolia creix en ambients alterats i més aviat humits. De fet la vam trobar en un herbassar ruderal humit, a prop d’una illeta de circumval·lació del trànsit, formant una població d’uns 100 m2.

Verbena brasiliensis Vell., Fl. Flumin. 1: t. 40, 17 (1829) (Verbenaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Molins de Rei, riu Llobregat, DF1785, 20 m, 12.01.2014, H. Álvarez; Sant Boi de Llobregat, riu Llobregat, DF2177, 3,7 m, 20.01.2014, H. Álvarez (BC 878853); El Prat de Llobregat, riu Llobregat, DF2277, 3,8 m, 03.02.2014, H. Álvarez (BC 878854); Sant Boi de Llobregat, riu Llobregat, DF2177, 3,7 m, 25.06.2014, H. Álvarez (BC 934819, BCN 113529).

És originària d’Amèrica del Sud, però s’escampa fins al nord i cap a la resta de continents. A Europa s’ha indicat de la península Ibèrica, Itàlia i Gran Bretanya (ISC, 2014ISC (Invasive Species Compendium) 2014. Verbena brasiliensis – Datasheet. CABI Publishing, Wallingford. Consultat el 12 de novembre de 2014, a http://www.cabi.org/isc/datasheet/117790). Verloove (2003Verloove, F. 2003. Physalis ixocarpa Brot. ex Hornem. and Verbena litoralis Kunth, new Spanish xenophytes and records of other interesting alien vascular plants in Catalonia (Spain). Lazaroa 24: 7–11.) la va trobar a la Tordera (Barcelona) i Hostalric (Girona). Posteriorment, aquest autor la va trobar a Sant Celoni, Gualba de Baix i la Batllòria, i indica que totes les V. litoralis que ha vist pertanyen a la varietat brasiliensis (Verloove, 2005bVerloove, F. 2005b. New records of interesting xenophytes in Spain. Lazaroa 26: 141–148.).

Encara no hi ha una posició generalitzada sobre la nomenclatura d’aquesta planta. Com apunta Verloove (2003Verloove, F. 2003. Physalis ixocarpa Brot. ex Hornem. and Verbena litoralis Kunth, new Spanish xenophytes and records of other interesting alien vascular plants in Catalonia (Spain). Lazaroa 24: 7–11.), segons alguns autors es tracta d’una varietat de V. litoralis, i segons altres és una espècie amb entitat pròpia. El que sembla clar és que es tracta d’un tàxon diferent de V. litoralis. De fet, Nesom (2010Nesom, G. L. 2010. Infrageneric classification of Verbena (Verbenaceae). Phytoneuron 2010-11: 1–15.) considera a V. brasiliensis dins de la sèrie Pachystachyae Schauer in DC. —d’espigues fructíferes relativament curtes i amples, amb denses formacions de fruits sèssils o subsèssils que es superposen entre ells— i a V. litoralis com a tipus de la sèrie Litorales Nesom, d’espigues més llargues i esveltes amb fruits pedunculats. Nosaltres fem servir el nom de V. brasiliensis d’acord amb el criteri de Govaerts (2014Govaerts, R. 2014. World Checklist of Selected Plant Families (WCSPF). Royal Botanic Gardens, Kew. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://apps.kew.org/wcsp/namedetail.do?name_id=212136).

Hem localitzat diferents poblacions situades al llit del riu, en zones periòdicament inundades per les avingudes, sobre petits monticles formats pels llots i altres materials arrossegats per l’aigua. Arriben a una alçada d’entre 1,50 i 2,50 m, i creixen formant agrupacions molt compactes que ocupen superfícies de pocs metres quadrats.

Rares a Catalunya

Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet in Hort. Brit. 1: 53 (1826) (Malvaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Sant Boi de Llobregat, Camí del Bullidor, DF1974, 6 m, 17.02.2013, H. Álvarez (BC 878715, BCN 106359).

Malvàcia arbustiva originària d’Amèrica del Sud que ha estat conreada com a ornamental i per extreure’n la fibra vegetal. Introduïda en diferents parts càlides del món. A la península Ibèrica es coneix de les rodalies de Cadis escapada de cultiu (Paiva & Nogueira, 1999Paiva, J. J. & Nogueira, L. I. 1999. Abutilon Mill. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Cirujano, S. et al. (Eds.), Flora iberica 3. Real Jardín Botánico (CSIC). Madrid: 202–203.). A Catalunya només ha estat citada de La Ricarda, el Prat de Llobregat (Verloove & Sánchez-Gullón, 2008Verloove, F. & Sánchez-Gullón, E. 2008. New records of interesting xenophytes in the Iberian Peninsula. Acta Botanica Malacitana 33: 147–167.). Nosaltres hem localitzat una població situada en el talús de l’autopista C-32 al Camí del Bullidor, formant part d’un dens herbassar ruderal força càlid orientat al sud. Aquesta petita població està formada per les restes ja seques d’un gran exemplar d’uns dos metres d’alçada i per un grup d’exemplars joves en flor que creixen al seu voltant. Els exemplars estan sotmesos a la sega periòdica del voral de l’autopista.

Asperugo procumbens L., Sp. Pl.: 138 (1753) (Boraginaceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Viladecans, Depuradora d’Aigües, DF1969, 1 m, 09.04.2013, H. Álvarez (BC 878714, BCN 106401).

Tàxon possiblement nou per a la comarca del Baix Llobregat. Aquesta espècie és citada d’antic de les rodalies de Barcelona (Colmeiro, 1846Colmeiro, M. 1846. Catálogo metódico de plantas observadas en Cataluña. Librería de la señora viuda e hijos de Don Antonio Calleja, Madrid. ) i per nombrosos botànics que l’esmenten de Montserrat, a les rodalies de l’abadia i els seus horts, sempre lligada amb activitats humanes. En l’actualitat no ha estat retrobada a Montserrat (Nuet & Panareda, 1991Nuet, J. & Panareda, J. M. 1991. Flora de Montserrat 2. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.: 123). Casasayas (1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) la considera un arqueòfit procedent del nord, est i centre-est d’Europa, introduït d’antic a la península Ibèrica, naturalitzat en indrets frescals ruderalitzats sovint a prop de llocs amb bestiar. És una planta montana poc freqüent a terra baixa i molt rara a la línia de la costa.

Hem localitzat una població nombrosa i compacta (uns 500 exemplars que ocupen una superfície aproximada d’uns 30 m2), formant part d’un herbassar nitròfil sobre terreny sorrenc, que s’estén entre el marge d’un camp d’oliveres i la corredora de les Sorres-Censat, a tocar de les instal·lacions de la depuradora d’aigües de Gavà-Viladecans.

Eclipta prostrata (L.) L., Mantissa Alt.: 286 (1771) (Fig. 8) (Asteraceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: El Papiol, Canal de la Infanta, DF1687, 30 m, 17.08.2013, H. Álvarez (BC 878828, BCN 106409).

Figura 8. Eclipta prostrata (L.) L.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

Asteràcia neotropical considerada una mala herba cosmopolita (D’Arcy, 1975D’Arcy, W. G. 1975. Compositae. Flora of Panama. Annals of Missouri Botanical Garden 62: 1101–1173.) que viu en indrets humits sovint associada al conreu de l’arròs, formant part d’herbassars higronitròfils. La primera cita per a Catalunya és del 1893 (Vayreda, 1902Vayreda, E. 1902. Plantas de Cataluña. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural (Ser. 2), 10(30): 491–582.) al Riu Francolí. Posteriorment és descoberta a la desembocadura del delta del Llobregat per Segura (1952Segura, A. 1952. Nota sobre cuatro especies adventicias halladas en los arrozales del delta del Llobregat. Collectanea Botanica (Barcelona) 3: 169–173.). Segons Bolòs & Vigo (1996Bolòs, O. de & Vigo, J. 1996.Flora dels Països Catalans 3. Barcino, Barcelona.) probablement es troba extingida en aquestes localitats. També és present al delta de l’Ebre (Bolòs & Masclans, 1955Bolòs, O. de & Masclans, F. 1955. La vegetación de los arrozales en la región mediterránea. Collectanea Botanica (Barcelona) 4: 415–434.), Lleida (Bolòs & Vigo, 1979Bolòs, O. de & Vigo, J. 1979. Observacions sobre la flora dels Països Catalans. Collectanea Botanica (Barcelona) 11: 25–89.), Sant Pere Pescador (Casasayas, 1989Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i a Vilanova de Sau (Batriu et al., 2012Batriu, E., Blanco-Moreno, J. M., Mercadé, A. & Pérez-Haase, A. 2012. Aportació al coneixement florístic de les Guilleries i del Collsacabra (Catalunya Oriental), III. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 76: 147–157.).

La nostra localització és la segona per a la comarca, i està ubicada al canal de la Infanta prop de la riera de Rubí. Eclipta prostrata forma una població atapeïda d’uns dos metres quadrats, acompanyada per Polygonum persicaria L. i Lycopus europaeus L. Els exemplars es troben en plena floració i arriben als 90 cm de longitud.

Oenothera indecora Cambess., Fl. Bras. Merid. (quarto ed.) 2(17): 268 (1830) (Fig. 9) (Onagraceae).

Naturalitzada.

Espanya, Barcelona, Baix Llobregat: Castelldefels, La Pava, DF1569, 1,6 m, 22.06.2013, H. Álvarez (BC 878825, BC 878826); ibid., 20.06.2014, H. Álvarez (BCN 113526); Platja de Covafumada, DF1168, 1 m, 08.08.2011, H. Álvarez (herb. pers.).

Figura 9. Oenothera indecora Cambess.

Imagen

[View full size] [Descargar tamaño completo]

És una planta nativa d’Amèrica del Sud (Dietrich, 1977Dietrich, W. 1977. The South American species of Oenothera sect. Oenothera (Raimannia, Renneria; Onagraceae). Annals of Missouri Botanical Garden 64: 425–626. http://dx.doi.org/10.2307/2395257). A Europa està naturalitzada a Portugal (Rostanski, 1991Rostanski, K. 1991. The representatives of the genus Oenothera L. in Portugal. Boletim da Sociedade Broteriana 64: 5–33.) i a Grècia (Raus, 2006Raus, T. 2006. Oenothera indecora subsp. indecora. In: Greuter, W. & Raus, T. (Eds.), Med-Checklist Notulae, 24. Willdenowia 36: 724–725.). Aquest darrer autor la considera en expansió a la regió mediterrània. Recentment ha estat trobada a la part marítima del municipi de Gavà (Barcelona) —possiblement desapareguda— i a Huelva (Moguer) (Verloove & Sánchez-Gullón, 2008Verloove, F. & Sánchez-Gullón, E. 2008. New records of interesting xenophytes in the Iberian Peninsula. Acta Botanica Malacitana 33: 147–167., 2012Verloove, F. & Sánchez-Gullón, E. 2012. New records of interesting vascular plants (mainly xenophytes) in the Iberian Peninsula II. Flora Mediterranea 22: 5–24. http://dx.doi.org/10.7320/FlMedit22.005).

Hem localitzat dues noves poblacions a Castelldefels, una situada al paratge de La Pava al costat del Canal Olímpic, formada per una cinquantena de plantes de bona mida i amb bon estat vegetatiu, creixent sobre un terreny sorrenc i dins d’un herbassar ruderal sec. La segona població, de pocs exemplars, es troba a la platja de Covafumada sobre la rereduna a pocs metres del passeig marítim. En les dues poblacions els exemplars han aconseguit fructificar i produir bon nombre de llavors. Disposa d’àrees favorables per incrementar les seves poblacions en el futur, probablement en expansió.

AGRAÏMENTSTop

Els autors volem expressar el nostre agraïment a en S. Pyke (Jardí Botànic de Barcelona) pels seus valuosos comentaris, en especial per ajudar-nos amb la determinació d’Acacia rostellifera. Agraïm també al suport del projecte 2014SGR514. Donem les gràcies al revisor del text per les seves aportacions.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESTop

1. Andreu, J. & Pino, J. 2013. El projecte EXOCAT. Informe 2013. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona.
2. Andreu, J., Pino, J., Basnou, C., Guardiola, M. & Ordóñez, J. L. 2012. Resum del projecte EXOCAT 2012. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya), Barcelona.
3. Aparicio, J. M. 2008. Aportaciones a la flora de la provincia de Castellón, XII. Toll Negre 10: 81–94.
4. Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7–47.
5. Batriu, E., Blanco-Moreno, J. M., Mercadé, A. & Pérez-Haase, A. 2012. Aportació al coneixement florístic de les Guilleries i del Collsacabra (Catalunya Oriental), III. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 76: 147–157.
6. Béjar, X. 2008. Lacy phacelia (Phacelia tanacetifolia). iNaturalist.org. California Academy of Sciences, San Francisco. Consultat el 30 d’octubre de 2014, a http://www.inaturalist.org/observations/180873 [citat amb permís del autor]
7. Boeris, M. A., Toso, R. E. & Skliar, M. I. 2004. Actividad antiinflamatoria de Salpichroa origanifolia. Acta Farmacéutica Bonaerense 23: 138–141.
8. Bolòs, A. de 1950. Vegetación de las comarcas Barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos, Barcelona.
9. Bolòs, O. de, Font, X. & Vigo, J. (Eds.) 2003. Atlas Corològic de la flora vascular dels Països Catalans 12 (ORCA, Atlas Coròlogic, 12). Secció de Ciències Biològiques (Institut d’Estudis Catalans), Barcelona.
10. Bolòs, O. de & Masclans, F. 1955. La vegetación de los arrozales en la región mediterránea. Collectanea Botanica (Barcelona) 4: 415–434.
11. Bolòs, O. de & Vigo, J. 1979. Observacions sobre la flora dels Països Catalans. Collectanea Botanica (Barcelona) 11: 25–89.
12. Bolòs, O. de & Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans 1. Barcino, Barcelona.
13. Bolòs, O. de & Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans 3. Barcino, Barcelona.
14. Bossard, R. & Cuisance, P. 1984. Arbres et arbustes d’ornement des régions temperées et Méditerranéennes. Technique & Documentation Lavoisier, Paris.
15. Cardero, S., Royo, F. & Torres, L. de 2004. Novetats florístiques per a les Terres de l’Ebre. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 72: 99–103.
16. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya: Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.
17. Colmeiro, M. 1846. Catálogo metódico de plantas observadas en Cataluña. Librería de la señora viuda e hijos de Don Antonio Calleja, Madrid.
18. Connor, H. E. & Ford, K. 1996. Stipa tenuissima, and name changes in stipoid grasses. Weed Identification News 20: 1–5.
19. Costa, A. C. 1877. Introducción a la Flora de Cataluña y catálogo razonado de las plantas observadas en esta región (2a ed.). Imprenta Diario de Barcelona, Barcelona.
20. DAISIE (European Invasive Alien Species Gateway) 2013. Acacia ligulata, Trichloris crinita. Consultat l’octubre de 2013, a http://www.europe-aliens.org/
21. D’Arcy, W. G. 1975. Compositae. Flora of Panama. Annals of Missouri Botanical Garden 62: 1101–1173.
22. Dietrich, W. 1977. The South American species of Oenothera sect. Oenothera (Raimannia, Renneria; Onagraceae). Annals of Missouri Botanical Garden 64: 425–626. http://dx.doi.org/10.2307/2395257
23. Dietrich, W. 1997. Oenothera L. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Benedí, C. et al. (Eds.), Flora iberica 8. Real Jardín Botánico (CSIC), Madrid: 91–100.
24. Font i Quer, P. 1926. De flora occidentale adnotationes. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 7: 53–57.
25. Font, X. 2012. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya & Universitat de Barcelona, Barcelona. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://biodiver.bio.ub.es/biocat/index.jsp
26. Giorgetti, H. D., Montenegro, O. A., Rodríguez, G. D. et al. 1997. The comparative influence of past management and rainfall on range herbaceous standing crop in east-central Argentina: 14 years of observations. Journal of Arid Environments 36: 623–637. http://dx.doi.org/10.1006/jare.1996.0220
27. GISD (Global Invasive Species Database) 2006. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://www.issg.org/database
28. Gómez, F., García, X. R., Pino, R. et al. 2005. Aportaciones a la flora de Galicia, VII. Nova Acta Científica Compostelana (Bioloxía) 14: 57–68.
29. Gómez, F., García, X. R., Silva-Pando, F. et al. 2006. Aportaciones a la flora de Galicia, VIII. Nova Acta Científica Compostelana (Bioloxía) 15: 53–63.
30. Govaerts, R. 2014. World Checklist of Selected Plant Families (WCSPF). Royal Botanic Gardens, Kew. Consultat d’octubre de 2013 a gener de 2015, a http://apps.kew.org/wcsp/namedetail.do?name_id=212136
31. Hitchcock, A. S. 1935. Manual of the grasses of the United States (United States Department of Agriculture – Miscellaneous Publication, 200). United States Department of Agriculture, Washington, DC.
32. Ibars, A. M. & Estrelles, E. 2000. Una nueva localidad de Oenothera speciosa Nutt. para la Península Ibérica. Flora Montiberica 16: 25–26.
33. Ibáñez, N. 2006. Estudis sobre cinc herbaris històrics de l’Institut Botànic de Barcelona. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.
34. ILDIS (International Legume Database & Information Service) 2013. Consultat el 29 de octubre de 2014, a http://www.ildis.org
35. IPNI (The International Plant Names Index) 2012. Consultat el 10 de desembre de 2014, a http://www.ipni.org
36. ISC (Invasive Species Compendium) 2014. Verbena brasiliensis – Datasheet. CABI Publishing, Wallingford. Consultat el 12 de novembre de 2014, a http://www.cabi.org/isc/datasheet/117790
37. Kyriazopoulos, A. P., Abraham, E. M., Parissi, Z. M. & Tsiouvaras, C. 2012. Evaluation of different herbaceous species used for revegetation of a limestone quarry with a thin topsoil layer in the Mediterranean region. Journal of Food, Agriculture & Environment 10: 1152–1155.
38. Martínez, J. M. & Amendáriz, S. 2010. Bases morfológicas de cómo pudo haberse originado el dimorfismo sexual en el pasto búfalo. Revista Fitotecnia Mexicana 33: 69–73.
39. Mateo, G. & Pyke, S. 1997. Aportaciones a la flora cesaraugustana, IV. Flora Montiberica 5: 50–52.
40. Medina, M. 1991. El cultivo de la uchuva tipo exportación. Revista Agricultura Tropical 28: 55–58.
41. Monje, R. J. 2006. Manejo de céspedes con bajo consumo de agua (2ª ed). Consejería de Agricultura y Pesca (Junta de Andalucía), Sevilla.
42. Nesom, G. L. 2010. Infrageneric classification of Verbena (Verbenaceae). Phytoneuron 2010-11: 1–15.
43. Nuet, J. & Panareda, J. M. 1991. Flora de Montserrat 2. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
44. Oliver, X., Béjar, X., Lockwood, M. et al. 2009. Aportacions al coneixement de la flora vascular de la Garrotxa i comarques veïnes. Butlletí de la Instució Catalana de Història Natural 75: 146–152.
45. Paiva, J. J. & Nogueira, L. I. 1999. Abutilon Mill. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Cirujano, S. et al. (Eds.), Flora iberica 3. Real Jardín Botánico (CSIC). Madrid: 202–203.
46. Parodi, L. R. 1919. Las Chlorideas de la República Argentina. Revista de la Facultad de Agronomía y Veterinaria 2: 233–340.
47. Pau, C. 1899. La Oenothera speciosa en España. Actas de la Sociedad Española de Historia Natural 28: 212–213.
48. Peterson, P. M. 2001. Trichloris. In: Soreng, R. J., Davidse. G., Filgueiras, T. S. & Zuloaga, F. O. & Judziewicz, E. J. (Eds.), Catalogue of New World Grasses (Poaceae): II. Subfamily Chloridoideae (Contributions from the United States National Herbarium, 41). Department of Systematic Biology – Botany (National Museum of Natural History), Washington, DC: 222–223.
49. Raus, T. 2006. Oenothera indecora subsp. indecora. In: Greuter, W. & Raus, T. (Eds.), Med-Checklist Notulae, 24. Willdenowia 36: 724–725.
50. Rostanski, K. 1991. The representatives of the genus Oenothera L. in Portugal. Boletim da Sociedade Broteriana 64: 5–33.
51. Sáez, L., Carrillo, E., Mayol, M., Molero, J. & Vallverdú, J. 2000. Noves aportacions a la flora de les comarques meridionals de Catalunya. Acta Botanica Barcinonensia, 46: 97–118.
52. Sanz-Elorza, M., Dana, E. D. & Sobrino, E. 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Dirección General para la Biodiversidad (Ministerio de Medio Ambiente), Madrid.
53. Sanz-Elorza, M. & Sobrino, E. 2012. Physalis L. In: Castroviejo, S., Aedo, C., Aguiar, C. et al. (Eds.), Flora iberica 11. Real Jardín Botánico (CSIC). Madrid: 204–205.
54. Sanz-Elorza, M., Sobrino, E. & Dana, E. D. 2002. Oenothera speciosa (Onagraceae), reaparece en España (Andalucía) después de un siglo. Lagascalia 22: 157–159.
55. Segura, A. 1952. Nota sobre cuatro especies adventicias halladas en los arrozales del delta del Llobregat. Collectanea Botanica (Barcelona) 3: 169–173.
56. Stevens, P. F. (2001–). Angiosperm Phylogeny Website (Version 12, July 2012). Consultat el 4 de novembre de 2014, a: http://www.mobot.org/MOBOT/research/APweb/
57. Tutin, T. G., Heywood, V. H., Burgues, N. A. et al. (Eds.) 1980. Flora Europaea 5. Alismataceae to Orchidaceae (Monocotyledones). Cambridge University Press, Cambridge.
58. USDA (United States Department of Agriculture) 2014. Bouteloua dactyloides (Nutt.) J.T. Columbus – buffalograss. The PLANTS Database. National Plant Data Team, Greensboro. Consultat el 18 d’octubre de 2014, a: http://plants.usda.gov/core/profile?symbol=BODA2
59. Vayreda, E. 1902. Plantas de Cataluña. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural (Ser. 2) 10(30): 491–582.
60. Vázquez, M., Ramos, S., Lucas, A. B., García, D. & Blanco, J. 2004. Aportaciones a la flora de Extremadura (España). Acta Botanica Malacitana 29: 265–268.
61. Verloove, F. 2003. Physalis ixocarpa Brot. ex Hornem. and Verbena litoralis Kunth, new Spanish xenophytes and records of other interesting alien vascular plants in Catalonia (Spain). Lazaroa 24: 7–11.
62. Verloove, F. 2005a. A synopsis of Jarava Ruiz & Pav. and Nassella E. Desv. (Stipa L. s.l.) (Poaceae: Stipeae) in southwestern Europe. Candollea 60: 97–117.
63. Verloove, F. 2005b. New records of interesting xenophytes in Spain. Lazaroa 26: 141–148.
64. Verloove, F. 2011. Verbena incompta (Verbenaceae), an overlooked xenophyte in Europe. Willdenowia 41: 43–49. http://dx.doi.org/10.3372/wi.41.41104
65. Verloove, F. & Sánchez-Gullón, E. 2008. New records of interesting xenophytes in the Iberian Peninsula. Acta Botanica Malacitana 33: 147–167.
66. Verloove, F. & Sánchez-Gullón, E. 2012. New records of interesting vascular plants (mainly xenophytes) in the Iberian Peninsula II. Flora Mediterranea 22: 5–24. http://dx.doi.org/10.7320/FlMedit22.005
67. Villamizar, F., Ramírez, A. & Menes, M. 1993. Estudio de la caracterización física, morfológica y fisiólogica poscosecha de la uchuva (Physalis peruviana L.). Agrodesarrollo 4: 305–320.
68. Willkomm, M. & Lange, J. 1880. Prodomus Florae Hispanicae 3. Sumtibus E. Schweizerbart (E. Koch), Stuttgart.
69. Zhao, J., Ouyang, Z., Zheng, H., Xu, W., Wang, X. & Ni, Y. 2010. 北京建成区外来植物的种类构成 [Species composition of alien plants in the built-up area of Beijing]. Biodiversity Science 18: 19–28 [in Chinese].


Copyright (c) 2016 Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia Creative Commons Reconocimiento 3.0 España (CC-by).


Contacte con la revista: director.ibb@csic.es

Soporte técnico: soporte.tecnico.revistas@csic.es