Territori estudiat

La comarca del Ripollès és situada al vessant sud del Pirineu oriental i té una extensió de 956,6 km². Limita al nord amb les comarques de la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent, i al sud amb les d’Osona, la Garrotxa i el Berguedà. Inclou 19 municipis (Fig. 1) amb un total de 25.700 habitants i una densitat de 26,9 hab./km² (IDESCAT, 2014). Les modalitats de poblament comprenen tant viles grans (com ara Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol i Camprodon) com pobles petits, sense negligir l’existència de masos aïllats. Els municipis de la comarca tenen 113 nuclis poblacionals, alguns dels quals avui en dia gairebé o totalment despoblats (Taula 1).

La comarca s’estructura en tres àrees geogràfiques, que poden ser considerades subcomarques: l’Alta Vall del Ter (anomenada també Vall de Camprodon), l’Alta Vall del Freser (també coneguda com a Vall de Ribes) i el Baix Ripollès. La part nord de la comarca és una àrea d’alta muntanya formada per les dues primeres àrees, les valls del Ter i del Freser, i la part sud és ocupada per la tercera, que significa la confluència de les valls dels rius abans esmentats en una zona més plana i de menor altitud. Aquests dos rius marquen el relleu de la comarca, que es troba formada per les seves dues grans valls i els seus nombrosos afluents, que conformen una xarxa hidrogràfica molt rica i intensa. Les capçaleres estan formades pels cims pirinencs que atenyen gairebé 3000 metres, marquen la separació entre les comarques de Catalunya sud i nord i formen part del Pirineu axial (ICGC, 2015). L’altitud de les muntanyes va disminuint cap al sud, on els cims són més baixos i formen les serralades prepirinenques. Aquesta orografia dóna lloc a valls profundes i històricament mal comunicades entre elles, fet que ha dotat els seus habitants d’una manera de ser, una personalitat i uns costums propis, deguts a l’aïllament geogràfic relatiu, sens dubte trencat amb fenòmens com la transhumància o el comerç ambulant de les trementinaires, entre d’altres.

Malgrat que el clima de la comarca s’inclogui dins de l’anomenat mediterrani, la influència directa del mar es va perdent a mesura que es va guanyant altitud i el clima propi de la muntanya mitjana dóna pas a un d’alta muntanya pròpiament dit. Les zones baixes, especialment les que limiten amb la Garrotxa, reben les masses d’aire humit procedents del mar, que suavitzen la continentalitat del clima. Els valors de precipitació es distribueixen de manera irregular a la comarca, tant pel que fa a les diferents zones com pel que fa a les èpoques de l’any. En les parts més altes, la precipitació mitjana anual és de l’ordre de 1200 mm, mentre que a les zones baixes, vora de la capital de la comarca, no superen els 1000 mm, a causa d’un fenomen conegut com ombra pluviomètrica (els cims que voregen una vall impedeixen l’entrada de les masses d’aire humit). La zona més plujosa és la més oriental i la quantitat de precipitació disminueix cap al sud. Pel que fa a les temperatures, també observem diferències importants entre les parts altes i baixes de la comarca, però cal remarcar que a tot el territori els hiverns són freds i els estius temperats, malgrat que les temperatures diürnes puguin ser elevades.

El Ripollès presenta una gran variació altitudinal, des dels 400 m de la riera de Beget fins als gairebé 3000 m del Puigmal (Ortiz, 2004). Aquesta gran diferència d’altituds comporta que la comarca presenti diversos estatges de vegetació. De dalt a baix, hi trobem l’estatge alpí, que baixa fins els 2300 m aproximadament i que es caracteritza fonamentalment per una vegetació herbàcia que constitueix els prats alpins. En general són formacions dominades per espècies perennes i de cicle curt. A més d’aquests prats, en aquest estatge hi trobem la vegetació típica de pedruscalls i tarteres, sovint relacionada amb zones de forta innivació. Per sota dels 2300 m i fins als 1600 m hi trobem l’estatge subalpí, caracteritzat a la comarca del Ripollès per les pinedes de pi negre [Pinus mugo Turra subsp. uncinata (Ramond ex DC. in Lam. et DC.) Domin] amb neret (Rhododendron ferrugineum L.) i les avetoses d’Abies alba Mill. ocupant les obagues i sovint acompanyat d’alguns caducifolis com el faig (Fagus sylvatica L.) i el bedoll (Betula pendula Roth).

L’estatge montà ocupa una franja per sota de l’estatge subalpí i s’estén entre els 1600 i els 400 m. Hi sovintegen les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris L.), les fagedes i les rouredes. El pi roig forma, en alguns indrets, un bosc ben constituït mentre que en altres zones forma masses forestals secundàries. La fageda es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. La roureda de roure pènol (Quercus robur L.) colonitza els vessants humits, mentre que la roureda de roure de fulla gran [Quercus petraea (Matt.) Liebl.] és de caire més atlàntic i la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens Willd.) ocupa els solells de zones d’hivern fred. Podem destacar també, en aquest estatge, el bosc de ribera, format per verns [Alnus glutinosa (L.) Gaertn.], pollancres (Populus spp.) i salzes (Salix spp.).

En referència al paisatge vegetal, cal mencionar que, com altres àrees de muntanya, el Ripollès ha sofert un progressiu abandó de les terres conreades, a causa de la dificultat d’accés, de l’elevat cost de la mecanització i del relativament baix rendiment, a més de la necessitat de disposició de sòl urbanitzable. Això ha fet que antigues terres agrícoles hagin esdevingut pastures o, sovint, hagin estat recolonitzades per boscs, naturals o amb l’ajut de reforestació (Pla Comarcal de Muntanya, 1995-1999). Els paisatges que hem descrit succintament són poblats per una flora que, segons estimacions del botànic J. Vigo (com. pers.), consta d’uns 700-1800 tàxons.

Activitat econòmica

El sector primari és molt important a la comarca del Ripollès. A causa de l’orografia del terreny, poc apte per a l’agricultura, la ramaderia, sovint transhumant, constitueix un element clau de l’activitat econòmica. L’agricultura queda reduïda a petites explotacions, sovint destinades al consum familiar. En aquest sentit, hem de destacar la importància, no tant econòmica com tradicional, dels horts familiars, malgrat que constitueixin una part molt reduïda de l’economia del sector (Rigat et al., 2009). La major part del sòl agrícola —i no només d’aquest— es destina a les pastures.

Pel que fa a la indústria, cal destacar l’explotació de recursos del subsòl, històricament important, però actualment inexistent. Durant molts anys la indústria metal·lúrgica ha estat una de les més importants, juntament amb la indústria tèxtil, totes dues molt presents al Baix Ripollès. Actualment, les indústries d’aquesta mena han estat substituïdes per d’altres de caire agroalimentari.

Malgrat les formes de producció esmentades, a hores d’ara, en tot cas, el principal motor econòmic de la comarca és el turisme, bàsicament atret pels paisatges de muntanya, tant en èpoques hivernals per l’esquí i altres activitats vinculades a la neu com durant la resta de l’any per l’excursionisme, turisme rural, cultural i gastronòmic.

Treballs etnobotànics previs i objectius

La comarca del Ripollès és una de les zones de Catalunya —i del Pirineu— amb un volum més important d’informació florística (Aymerich et al., 2010-2011). Pel que fa als estudis etnobotànics, l’activitat ha estat força més escassa. A part dels treballs parcials (des d’un punt de vista geogràfic) o sectorials (sobre tipus d’usos concrets) fets en el marc de les recerques que sintetitzem aquí (vegeu Rigat, 2005; Rigat et al., 2006, 2007, 2009, 2013a , b , 2015, 2016; Carrió et al., 2012), podem mencionar, de temps antics, que la flòrula de la Vall de Núria (Vayreda, 1881) conté algunes informacions sobre noms populars i també sobre l’ús d’algunes de les plantes que cita. A part d’això, els treballs d’ampli abast de caire etnobotànic que comprenguin el Ripollès es redueixen a una recerca etnobotànica de la veïna Alta Garrotxa, que inclou alguns informants del Ripollès (Llongarriu & Sala, 2005) i a l’obra de M. D. Escalé i Parramon Herbes remeieres de Queralbs i de Núria (Escalé, 2013), que recull les receptes de la seva mare, resident a Queralbs però originària de la Vansa (Alt Urgell). A la seva Flora de la Vall de Ribes, l’esmentat J. Vigo, originari d’aquest territori, recull alguns noms populars de plantes (Vigo, 1983). Altres treballs, no pas menys importants, però d’abast més reduït, que contenen recerques etnobotàniques dutes a terme al territori considerat són els de Serna & Vila (2007), Díaz (2009) i Pastoret (2009).

Els escassos antecedents indicaven que una prospecció etnobotànica completa de la comarca era per fer i tenia interès. A més, l’estudi d’aquesta comarca completava el coneixement, ja força avançat en treballs anteriors, del Pirineu català (llevat a la part on s’hi parla occità, la Vall d’Aran, on només hi ha encara un coneixement incipient) (Vallès et al., 2007, 2015).

En conseqüència amb això, els objectius d’aquest treball han estat els següents: (1) recollir dades sobre els noms, els usos, el maneig i coneixements populars de les plantes a la comarca del Ripollès; (2) elaborar un catàleg etnoflorístic de la comarca; (3) analitzar i discutir les dades per a poder valorar la rellevància i la pervivència del coneixement tradicional a la zona i poder avaluar l’interès de les dades obtingudes, sobretot en els usos medicinals i alimentaris de les plantes i (4) analitzar i avaluar la quantitat de dades generades en aquesta comarca, en relació a d’altres territoris similars.

Municipis estudiats

Es varen fer entrevistes a tots els municipis de la comarca, intentant tenir-hi representat el màxim nombre possible de nuclis poblacionals, de manera que es cobrís tot el territori comarcal. Les característiques d’aquests municipis es troben a la Taula 1. Alguns nuclis poblacionals no es varen mostrejar a causa de la manca de població estable o del perfil dels seus habitants, sovint nouvinguts o de segones residències.

Entrevista etnobotànica

El mètode utilitzat es basa en l’entrevista etnobotànica semiestructurada (Pujadas et al., 2004; Vallès et al., 2007) individual o col·lectiva i l’elecció dels informants es va dur a terme pel mètode de bola de neu (Goodman, 1961; Bernard, 1998). Per a l’obtenció de la informació sobre el coneixement popular de les plantes hem conversat amb 163 persones durant 104 entrevistes, algunes de les quals col·lectives, dutes a terme a tots els municipis. La Taula 2 recull els municipis prospectats, el nombre d’entrevistes que s’hi van realitzar i el nombre d’informants que hi van participar.

El treball de camp va respectar els principis ètics de la Societat Internacional d’Etnobiologia (International Society of Ethnobiology, 2008) i va comptar amb el consentiment informat previ dels informants (Rosenthal, 2006). Les entrevistes varen ser enregistrades, igualment amb el corresponent permís. Després van ser transcrites i totes les informacions obtingudes es van entrar a la base de dades del nostre grup de recerca (http://www.etnobotanica.cat); més tard van ser analitzades amb els programes Excel (Microsoft Excel 2007) i XLSTAT (v2007.5, Addinsoft SARL).

Material vegetal

De totes les mostres que ho han permès s’han preparat plecs d’herbari que, un cop convenientment etiquetats, han estat dipositats a l’herbari BCN, del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la Universitat de Barcelona o a l’herbari BC, de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB). La majoria de materials que no han pogut ser transformats en plecs d’herbari (mostres de plantes trossejades, objectes elaborats amb plantes...) han estat dipositats al primer dels dos herbaris esmentats, en el qual es va crear recentment una subcol·lecció (BCN-E) per a aquesta mena de mostres. Al catàleg etnoflorístic que constitueix l’Apèndix 1 s’indiquen els codis i números de plec d’herbari de cada tàxon, que no es repeteixen al catàleg de barreges que conforma l’Apèndix 2.

Els tàxons de plantes s’han identificat i determinat bàsicament amb la Flora Manual dels Països Catalans (Bolòs et al., 2005), la taxonomia i la nomenclatura de la qual s’ha seguit de manera regular. Per a plantes no contingudes en aquesta flora (sobretot ornamentals i alguna d’altra mena), s’ha seguit Kindersley (1999, 2003) i Burnie et al. (2003). No obstant, l’assignació de cada tàxon a una família botànica s’ha fet seguint els criteris del Grup de Filogènia de les Angiospermes (APG III, 2009).

Etnobotànica quantitativa

Per a l’anàlisi de les dades obtingudes, hem dut a terme alguns càlculs per tal de poder quantificar alguns aspectes, des del nombre de tàxons, reports d’ús i noms populars recollits, fins a les proporcions de parts de plantes usades i els modes de preparació del material vegetal per al seu ús.

Hem obtingut el valor de l’índex d’etnobotanicitat (Portères, 1970), que consisteix en la relació entre el nombre d’espècies usades en un territori i el nombre total d’espècies que en constitueixen la flora, expressat en percentatge, i que indica la proporció de tàxons existents en un territori sobre els quals es té algun coneixement popular. De manera similar, hem obtingut també l’índex d’etnofitonímia (Bonet et al., 1999), dividint el nombre de plantes d’un territori per a les quals s’ha localitzat algun fitònim pel nombre d’espècies de la seva flora (i multiplicant la xifra obtinguda per 100 per a donar el resultat en percentatge) per a expressar la proporció de plantes de la flora d’un indret que reben nom popular. Encara en el camp fitonímic, hem buscat un segon valor, el de l’índex de diversitat lingüística en la fitonímia, dividint el nombre de fitònims pel de tàxons referits pels informants, i que expressa la riquesa lingüística en les denominacions dels vegetals d’una zona, independentment de la grandària de la seva flora.

A més, hem calculat alguns índexs que permeten considerar el grau de coherència dels usos reportats pels nostres informants i, doncs, llur fiabilitat. En primer lloc, hem identificat i comptat els tàxons amb tres o més reports d’ús; aquests són, segons Le Grand & Wondergem (1987) i Johns et al. (1990), els que podrien ser més prometedors de cares a emprendre recerques encaminades a la producció i la possible comercialització de nous productes (medicinals, alimentaris o d’altra mena) d’interès general. Segonament, hem calculat (en general i per a plantes medicinals i alimentàries en particular) el factor de consens d’informants (F _IC; Trotter & Logan, 1986). Aquest índex, consistent en el quocient entre el nombre de reports d’ús menys el nombre de tàxons als quals aquestes reports pertanyen i el nombre de reports d’ús menys 1, es considera un bon indicador de la coincidència o coherència dels informants d’una àrea determinada respecte del maneig de la biodiversitat (vegetal en aquest cas), la qual cosa, al seu torn, dóna idea de la fiabilitat d’aquestes dades. Com més s’acosti aquest índex a la unitat, és a dir com més els informants coincideixin a referir un mateix determinat ús per a una mateixa determinada planta, més coherent i fiable serà el corpus de coneixement que refereixin.

Població entrevistada: els informants

Els informants d’aquest treball van néixer entre 1915 i 1988. Entre ells, hi ha 68 homes (42%) i 95 dones (58%). Aquesta prevalença del gènere femení és força comuna en els estudis etnobotànics duts a terme a Catalunya (Parada, 2007 i referències que conté), mentre que en algunes altres zones ibèriques (p. ex. a Andalusia) la situació s’inverteix (Fernández-Ocaña, 2000 i referències que conté). El predomini de les dones ha estat considerat lògic per alguns autors (Hardy, 2000), car, en general, elles s’ocupen de la casa, de la cuina, de l’hort i de moltes activitats en els quals les plantes hi juguen un paper preponderant. Un dels punts que poden explicar el predomini d’homes com a informants a Andalusia, segons la investigadora citada, és el rol dominant de l’home a la família que, fins i tot, en algun cas pot arribar a eclipsar un xic la dona durant l’entrevista o abans que aquesta es dugui a terme.

Els informants són nascuts molt majoritàriament a la mateixa comarca del Ripollès, i els que no (representen només un 5,52%) hi han viscut una part molt significativa de la seva vida.

Pel que fa a les professions (i tenint en compte que algunes persones n’han exercit més d’una al llarg de la vida) de les persones entrevistades, hi predominen les lligades al medi rural. Entre les dones trobem un 49% de pageses, un 25% de mestresses de casa i un 10% de treballadores en fàbriques. Entre els homes, el 48% són pagesos (única professió de les principals en la qual el percentatge és quasi idèntic al de les dones) i un 21% pastors i ramaders.

Nombre de plantes conegudes i reports d’ús

El nombre total de tàxons sobre els quals s’ha obtingut informació (noms o usos populars) és de 457 (comptant-hi espècies, subespècies i varietats), 15 dels quals només han estat determinats fins al nivell de gènere. Sobre aquestes plantes, els informants han fet 7192 reports d’ús, entenent per tal cada menció d’un ús d’una part o de la planta sencera per un informant (és a dir que si dos informants diuen que la camamilla és digestiva, això es compta dues vegades; com veurem més endavant, aquest concepte és important per a càlculs d’etnobotànica quantitativa).

Famílies botàniques

Les plantes citades pertanyen a 99 famílies botàniques. A l’Apèndix 3 recollim els nombres i percentatges de reports d’ús de cada família i de tàxons que hi pertanyen.

La família més citada i amb més espècies és la de les compostes o asteràcies. Això no és pas gens d’estranyar, ja que és la família de plantes vasculars amb més diversitat de tàxons (uns 25.000), té una àrea de distribució cosmopolita i és ben present a la regió mediterrània (Funk et al., 2009). A part d’això, les famílies que ocupen els llocs destacats pel que fa a nombre de tàxons i citacions coincideixen (les 10 primeres i, amb alguna variació en l’ordre, ben bé cinc més) amb les de la resta de territoris catalans i, en general, mediterranis, prospectats (Parada, 2007; Carrió, 2013, i referències que contenen). En general es tracta, com en el cas de les compostes, de famílies força diverses i esteses.

Nombre de plantes per superfície, habitant i informant

Una primera manera de valorar la rellevància de la xifra corresponent al nombre de tàxons vegetals coneguts a la comarca és calcular el nombre de plantes per superfície, per habitant i per informant.

Si només tenim en compte les plantes reportades com a medicinals (que són 282, com veurem més endavant), per tal de poder comparar amb estudis previs, que feien el càlcul només amb aquesta mena de plantes, els valors són de 0,30 tàxons/km², 0,01 tàxons per habitant i 1,73 tàxons per informant. A la Taula 3 hi ha reflectits els resultats d’aquests valors només per a les plantes medicinals, així com els dels altres estudis previs. Si comparem aquestes xifres amb algunes altres que s’han trobat en diverses zones mediterrànies prospectades etnobotànicament, veiem que, pel que fa a plantes medicinals per km², el valor del Ripollès és superior als de 0,25 a l’Alt Empordà (Parada, 2007), 0,25 a la Cerdanya (Muntané, 1991, 2005) i 0,27 a les Guilleries (Selga, 1998) i inferior als del Montseny (0,43, Bonet, 2001) i la Vall del Tenes (0,58, Bonet, 1991); aquest fet és causat en bona part per les extensions prou diverses que ocupa cada territori. El nombre de plantes medicinals per habitant és força més alt que el que es troba en territoris molt més poblats, com ara l’Alt Empordà (Parada, 2007), que és gairebé 10 cops inferior. Finalment, el nombre de plantes medicinals per informant té un valor semblant que els que s’han trobat a la Serra de Cazorla, al Montseny i a l’Alt Empordà (1,9, 2,05 i 1,9, respectivament; Fernández-Ocaña, 2000; Bonet, 2001; Parada, 2007).

^a Rigat (2005) —es tracta de l’estudi preliminar d’una part de la comarca que ara hem estudiat en tota la seva extensió—; ^b Parada (1997); ^c Parada (2007); ^d Martínez (1993); ^e Pardo de Santayana (2003); ^f Muntané (2005); ^g Mulet (1990); ^h Blanco (1996); ⁱ Muntané (1991); ^j Muntané (2005) —es tracta d’un segon estudi a la mateixa comarca que l’anterior fet uns quants anys després del primer i de menor abast pel que fa a informants—; ^k Muntané (2005); ^l Casana (1993), Galán (1993); ^m González-Tejero (1989); ⁿ Selga (1998); ^o Villar et al. (1992); ^p Friedman et al. (1986), Palevitch et al. (1986); ^q Ortuño (2003); ^r Carrió (2013). ^s Bonet (2001); ^t Agelet (1999); ^u Carvalho (2005); ^v Dades del present treball. ^w Raja (1995); ^x Rodrigues (2001); ^y Le Floc’h (1983), Boukef (1986); ^z Bonet (1991); ^aa Arnold-Apostolides (1991).

Índex d’etnbotanicitat

Aquest índex (Portères, 1970) expressa el percentatge de la flora d’un territori que és objecte d’algun coneixement popular. Tenint en compte que tal com s’ha dit la flora del Ripollès és constituïda per uns 1600 tàxons, podem deduir que l’índex d’etnobotanicitat és d’aproximadament 35,01%.

De totes maneres, podem afirmar que un terç de les plantes del Ripollès és conegut i, en general, usat, pels informants de la comarca. Aquest valor se situa entre els més alts (de fet, és el més elevat) que s’han obtingut en estudis similars duts a terme en altres territoris situats del tot o en bona part a l’àrea lingüística catalana: 25,9 a l’Alt Empordà (Parada, 2007), 23,2 al Montseny (Bonet, 2001), 20 a les Guilleries (Selga, 1998), 17,2 a la província de Castelló (Mulet, 1990), 15 (Muntané, 1991) o 9,73 (Muntané, 2005) a la Cerdanya, 29,1 al Pallars (Agelet, 1999), 17,09 al Capcir (Muntané, 2005), 11,33 al Conflent (Muntané, 2005) i 29,81 a Mallorca (Carrió, 2013).

Tradició i fiabilitat de les dades: freqüència d’ús de les plantes i factor de consens d’informants

Un dels punts rellevants d’una prospecció etnobotànica, a part d’avaluar —com hem fet més amunt— el nombre i la importància relativa de les plantes conegudes i usades en una àrea geogràfica, és calibrar la coherència de les dades, la qual cosa pot menar a considerar-les útils de cares a futures recerques encaminades, posem per cas, al descobriment i la possible posada en el mercat de productes útils derivats de plantes.

Per a fer aquesta valoració, en primer lloc hem quantificat els tàxons amb tres o més reports d’ús, que són, segons els criteris àmpliament seguits de Le Grand & Wondergem (1987) i Johns et al. (1990), aquells amb un grau de fiabilitat més alta. En el nostre cas, dels 457 tàxons reportats, 332 (és a dir, el 72,65%) acompleixen aquest requisit. Això vol dir que gairebé les tres quartes parts de les espècies vegetals conegudes i majoritàriament usades al Ripollès ho són amb una freqüència de citació que supera el mínim acceptable per a considerar-les com a objecte de consens en el territori.

En segon lloc, el factor de consens d’informants (F _IC, Trotter & Logan, 1986) permet valorar de manera encara més precisa la fiabilitat de les dades, car dóna idea de la seva coherència, és a dir, de fins a quin punt els diferents informants es refereixen a les mateixes plantes per als mateixos usos. En definitiva, es tracta d’apreciar si hi ha una tradició comuna en el coneixement sobre les plantes en una àrea geogràfica o si cada informant va pel seu cantó. El F _IC es pot calcular de manera general (per a totes les plantes i tots els usos) o per a cada mena d’ús (plantes medicinals, plantes alimentàries, plantes per a un o un altre ús medicinal concret...).

El F _IC general al Ripollès és de 0,94. Això (essent la unitat el valor màxim d’aquest índex) indica una coherència molt alta entre els usos que tots els informants reporten per a les plantes a la comarca. Son dades amb un grau elevat de fiabilitat que les fa potencialment utilitzables en futurs estudis de desenvolupament de medicaments o altres productes a base de plantes. Novament, el valor que hem trobat és entre els més alts dels territoris de llengua catalana prospectats, igualat només pel 0,94 reportat a Mallorca (Carrió, 2013), amb un grau d’aïllament comparable al de les valls de muntanya, i seguit per 0,91 al Montseny i a l’Alt Empordà (Bonet, 2001; Parada, 2007) i 0,87 als Pallars (Agelet, 1999).

Ultra el F _IC general hem calculat alguns F _IC parcials que hem considerat interessants. Així, el F _IC per a plantes medicinals a l’Alta Vall del Ter és de 0,87 (Rigat et al., 2006, 2007), similar als d’altres territoris del domini lingüístic català (Carrió, 2013 i referències que conté) i superior als trobats en altres àrees ben distants i on el saber popular és molt arrelat, com ara diverses zones de Mèxic (Heinrich et al., 1998; Leonti et al., 2001) i l’Índia (Ragupathy et al., 2008).

En resum, tant les freqüències de citació de plantes i usos com els factors de consens d’informants general i parcials mostren un elevat grau de coincidència a l’hora d’utilitzar les plantes per a diverses finalitats a l’àrea estudiada, la qual cosa permet afirmar que existeix una tradició fonamentada en el saber popular ripollès sobre les plantes i que les dades obtingudes són fiables i en gran part poden ser usades amb profit en futurs estudis de tipus bàsic o aplicat.

Anàlisi dels catàlegs etnobotànics

El catàleg de tàxons (Apèndix 1) conté totes les dades sobre usos, ja siguin medicinals, alimentaris o d’altra mena, així com sobre noms populars, a més de dades d’altres tipus (observacions ecològiques, dites, creences...). Ara bé, per als comentaris següents hem separat els diversos temes: plantes medicinals, plantes alimentàries, plantes tòxiques o nocives, plantes amb altres usos i noms populars.

En canvi, el catàleg de barreges (Apèndix 2), comprèn únicament les mescles de plantes amb finalitat medicinal. És per això que aquest segon catàleg només és objecte de comentaris en l’apartat de plantes medicinals.

Plantes medicinals

El nombre de plantes amb algun ús medicinal esmentat pels informants és de 282 tàxons, pertanyents a 81 famílies. Hi corresponen 6515 reports d’ús. Això fa de les aplicacions lligades a l’àmbit medicinal les més importants, en termes de nombre de tàxons i de freqüència d’ús, de totes les utilitzacions de les plantes al territori considerat.

La immensa majoria dels usos medicinals són destinats a medicina humana. De totes maneres, el 6% de plantes amb usos adreçats a medicina veterinària (5% únicament i 1% compartit amb la medicina humana) és prou significatiu. Es tracta de 49 espècies de plantes que mantenen una vigència d’ús prou alta, tot i que els avenços de la veterinària han fet disminuir els tractaments populars arreu de les societats industrialitzades (Carrió et al., 2012).

Espècies més citades i usades

Al subapartat d’etnobotànica quantitativa hem esmentat que una gran majoria de les plantes citades pels nostres informants ho havien estat almenys tres vegades. Algunes, però, depassen i de molt aquesta xifra. Els 10 tàxons amb més reports d’ús en comprenen, tots junts, uns 2100, és a dir, aproximadament un 30% dels gairebé 7200 totals.

Alguns d’aquests tàxons (com ara Sambucus nigra L., Thymus vulgaris L., Tilia platyphyllos Scop. i Santolina chamaecyparissus L.) es compten entre els que solen estar en els primers llocs del rànquing en molts dels territoris catalans —i en molts d’altres de mediterranis— prèviament prospectats (Parada, 2007; Carrió, 2013 i referències que contenen). La primera espècie de la llista, amb més de 400 reports d’ús, és, certament, una de les plantes més conegudes i utilitzades en moltes zones, una de les que té usos més diversos i una de les quals s’usen més parts; a més, el sabuc és una de les plantes per les quals els informants solen mostrar una predilecció i un afecte especials (Vallès et al., 2004a i referències que conté).

Alguns tàxons, en canvi, són força específics de la zona estudiada i donen testimoni del seu caràcter d’alta muntanya. Són clars exemples d’això l’àrnica (Arnica montana L. subsp. montana) i la camamilla [Achillea ptarmica L. subsp. pyrenaica (Godr.) Heimerl]. D’altres plantes anomenades àrnica i camamilla s’usen per a les mateixes respectives funcions en molts territoris (i fins i tot al Ripollès mateix), però aquí les que ho són per excel·lència són dues espècies rares o inexistents en altres zones, però, en canvi, molt a l’abast en aquest. Això és coherent amb la idea que moltes de les plantes usades en medicina popular són obtingudes de llocs propers a aquells on viuen els usuaris (vegeu-ne un exemple, en una cultura ben diferent de la nostra, a Giday, 2001). Ara bé, en el cas que tractem, la proximitat pot implicar una bona caminada i superar un desnivell d’altituds considerable.

Parts de planta usades

Les parts més aparents dels vegetals sumen un percentatge molt important (69% entre part aèria florida, inflorescència, part aèria, fulla i flor), tot i que el 6% de l’arrel no és pas menyspreable pel que fa al seu ús.

Aquests resultats són també bàsicament concordants amb els que s’han publicat a d’altres zones de l’àrea mediterrània (Parada, 2007; Carrió, 2013 i referències que contenen).

Alteracions tractades i usos medicinals

A la Fig. 2 es recullen els grans tipus de trastorns de la salut que són tractats popularment amb plantes al Ripollès, en molts casos agrupats per sistemes orgànics. Podem veure que cinc grups de problemes són àmpliament dominants: traumatismes, inflamacions, trastorns dels sistemes digestiu, respiratori i genitourinari.

Complementàriament, presentem a la Fig. 3 els 17 tipus d’ús medicinal de les plantes més estesos segons els informants. Conseqüentment amb els trastorns més tractats, el usos antiinflamatori intestinal (corresponent a inflamacions i a afeccions del sistema digestiu), anticatarral (sistema respiratori) i antihipertensiu (sistema circulatori) ocupen els primers llocs.

La majoria dels usos medicinals de les plantes reportats pels informants i els principals pel que fa a la freqüència de citació van en la idea que se sol difondre que la fitoteràpia (ja sigui popular o industrial) s’ocupa de malalties lleus o no gaire greus i d’afeccions cròniques. De totes maneres, cal dir que, com s’ha vist també en altres casos, algunes de les propietats medicinals que els informants atribueixen a les plantes són ben definides i per a malalties que cal qualificar d’importants i greus.

Formes de preparació i administració

En general, els tractaments que s’apliquen a les plantes usades en medicina popular no són pas gaire complexos. La decocció o la infusió solen predominar sobre altres modes de preparació, i sovint hom parla més aviat de tisana com a forma d’administració, car la diferència entre infusió i decocció és fina i a vegades poc clara en boca dels informants, com ja assenyalava Mulet (1990) en un treball sobre la província de Castelló. En els resultats del present treball veiem reflectida aquesta mateixa pauta, car la tisana domina com a forma d’aplicació dels remeis populars amb un 51%.

Aquesta senzillesa aparent, però, no ens ha de fer creure que la fitoteràpia o la medicina populars no tinguin mecanismes que es poden titllar de complexos o sofisticats. N’és un exemple, en l’etnobotànica ripollesa, el procés de destil·lació seca que es duu a terme per a obtenir els anomenats esperits (de fet, essències) de sabuc (Sambucus nigra) i d’àrnica (Arnica montana subsp. montana). En ambdós casos les inflorescències són sotmeses a calor seca perquè vagin donant el producte desitjat, en un procés que cal preparar i controlar minuciosament (vegeu Rigat et al., 2007 i Vallès et al., 2010). La destil·lació del sabuc és comuna a altres territoris (Vallès et al., 2010), mentre que la d’àrnica, planta típicament d’alta muntanya, no l’hem trobada reportada; a l’Alt Empordà, un procés similar es duu a terme per a obtenir essència de donzell (Artemisia absinthium L.; Parada et al., 2009). Altres preparacions poc o molt elaborades detectades són xarops, ungüents o melits, per exemple.

Barreges medicinals

Les plantes medicinals són usades sovint (i això tant de manera popular com industrial) en barreges, algunes de les quals es consideren, a més, sinèrgiques (Gilbert & Alves, 2003). Els nostres resultats ho reafirmen: al llarg de les entrevistes realitzades hem pogut inventariar 180 barreges medicinals a base de plantes, les quals impliquen 135 tàxons i tenen 1015 reports d’ús. La mitjana per barreja és de 2,78 tàxons, amb un mínim de dues i un màxim de vuit plantes. Les espècies més citades en barreges (amb 44 reports d’ús cadascuna) són Hypericum perforatum L. i Rosmarinus officinalis L.

Els principals usos de les barreges medicinals són l’anticatarral, l’analgèsic, l’antiequimòtic, l’antisèptic extern i el coadjuvant del postpart per aquest ordre. En general, s’inscriuen en la mateixa tendència d’usos preferents que les plantes aïllades (vegeu més amunt la secció sobre afeccions tractades i usos medicinals).

Plantes tòxiques o nocives

Com que la manera de consolidar els usos populars de les plantes és la d’assaig i error, és normal que, en treballs etnobotànics, es detecti la presència de plantes nocives o tòxiques. Alguns ho són de manera associada a l’ús medicinal o fins i tot alimentari, com a efectes secundaris no desitjats, i d’altres de manera directa. Els informants han proporcionat dades sobre 48 tàxons d’aquesta mena, pertanyents a 23 famílies, dels quals s’han fet 252 reports. Les sis espècies que tenen 10 o més reports d’ús són les següents: Aconitum napellus L., Helleborus viridis L., Ranunculus bulbosus L., Veratrum album L., Conium maculatum L. i Saxifraga longifolia Lapeyr.

Aquestes sis espècies són ben conegudes entre les tòxiques. Aconitum napellus, la tora blava, és una de les plantes considerades més tòxiques, almenys de la flora europea (Lin et al., 2004). Algunes d’elles són també usades com a medicinals (vegeu els catàlegs, Apèndixs 1 i 2).

Plantes alimentàries

Després dels medicinals, els alimentaris (incloent les plantes comestibles, les usades per a elaborar begudes, les condimentàries i les utilitzades en alimentació animal), són els usos més citats en treballs etnobotànics en general, i també en aquest. Hem obtingut dades sobre 180 tàxons d’aquest àmbit, que pertanyen a 55 famílies i dels quals s’han fet 1662 reports d’ús, dels quals el 76% estan destinats a alimentació humana, el 23% a animal i l’1% restant no consta. El predomini de l’alimentació humana és molt important, però no és tan gran com la diferència entre medicina humana i animal. Això vol dir que la medicina veterinària té menys força que l’alimentació animal, és a dir, que aquest últim és un dels usos populars de les plantes que es mantenen més en àrees rurals.

Les famílies de les compostes o asteràcies, labiades o lamiàcies, rosàcies i umbel·líferes o apiàcies destaquen força sobre les altres. Com hem esmentat més amunt en el cas de les plantes medicinals, es tracta de famílies grans i cosmopolites i, a més, contenen plantes alimentàries molt típiques.

Espècies més citades

Presentem a la Fig. 4 les 33 plantes d’ús alimentari que tenen més de 15 reports d’ús. Aquesta llista en comprèn de silvestres i de conreades. Entre aquestes darreres n’hi ha de ben típiques i generalment usades, com ara la pomera (Pyrus malus L.), la perera (Pyrus communis L.) o el julivert [Petroselinum crispum (Mill.) Fuss]. No obstant, hi predominen les plantes silvestres o els conreus anomenats menors. La planta de lluny més citada, la xicoina [Taraxacum dissectum (Ledeb.) Ledeb.] és una espècie típica d’alta muntanya usada, fora del Ripollès, en ben pocs altres territoris, com ara la Cerdanya (Muntané, 1991), tot i que espècies properes, normalment esmentades sota el nom de T. officinale L., són d’ús bastant general (Pardo de Santayana et al., 2014). A continuació hi trobem una planta conreada a petita escala, l’herbacol (Cynara cardunculus L.), molt usada per a quallar la llet i obtenir formatge casolà. En tercer lloc, hi trobem l’orenga (Origanum vulgare L.), planta que presenta la particularitat de tenir usos tradicionals antics, però també recents; de fet és una de les més conegudes del jovent, ja que s’usa per a condimentar la pizza. Destaca finalment el sabuc (Sambucus nigra), del qual ja hem destacat la rellevància com a planta medicinal.

Parts de planta

Hom pot trobar a la Fig. 5 les diverses parts de les plantes que són objecte de consum alimentari. Novament, de manera similar a les plantes medicinals, les parts més evidents —les aèries— de les plantes són les que més es fan servir. És remarcable que entre la part aèria i la fulla es cobreix gairebé la meitat dels reports, proporció que ateny els dos terços si hi afegim la part aèria florida, el fruit i la infructescència. A diferència de l’alimentació general (compres per a menjar i conreus majors), la popular fa poc cas de les parts subterrànies: les arrels i els tubercles junts no arriben al 2,5% dels reports d’ús.

Categories d’usos

La ingestió de la planta crua (molt sovint en amanides) és, de llarg, el mode de consumició més estès, amb més de la meitat dels reports d’ús. A continuació hi trobem l’ús com a condiment o espècia i la ingestió de la planta cuita (majoritàriament en aigua, però també d’altres maneres), amb percentatges gairebé idèntics. Cal remarcar també que aproximadament un de cada 10 reports d’ús és referit a la preparació de begudes. Dins d’aquestes, la ratafia, un licor tradicional molt estès a Catalunya (Vallès et al., 2004b ), hi ocupa un lloc preeminent (vegeu Rigat et al., 2009, 2016).

Preparació

Els procediments de preparació de les plantes alimentàries són variats. En podem trobar la diversitat a la Fig. 6 Gairebé la meitat dels reports d’ús indiquen que el tractament majoritari es limita a una neteja: en el 47% dels casos, la planta s’usa fresca, sense preparació. Això lligaria amb la pretesa senzillesa dels usos etnobotànics, que hem comentat més amunt, en parlar dels medicinals, però també hi ha elaboracions complexes, com ara confitures i melmelades o la preparació de begudes de menes diverses. A més, es pot destacar el 17% de reports d’ús com a condiment, ja que, en aquest cas, no es cerca tan sols l’obtenció d’un gust interessant, sinó també la millora de la digestibilitat del menjar i la seva conservació.

Aliments funcionals populars

En els darrers temps hi ha un interès important pels productes alimentaris que exerceixen alguna funció salutífera en l’organisme humà (Mariné & Vidal, 2005, i referències que conté). En etnobotànica, la interfície entre usos alimentaris i medicinals de les plantes és molt permeable, de manera que molts aliments curen i molts medicaments alimenten, i avui en dia es valoren més els productes etnobiològics (Etkin, 1996, 2006 i referències que contenen).

En un treball previ sobre plantes alimentàries, dedicat a una part del Ripollès (Rigat et al., 2009), vam proposar el concepte i el terme d’aliment funcional popular, sobre el qual insistim en un altre treball (Rigat et al., 2016), dedicat a tota la comarca. Aquesta mena d’aliments medicamentosos comprenen aquelles plantes (o fongs, animals o altres organismes quan sigui aplicable) que tenen usos alimentaris populars i, al mateix temps, tenen propietats medicinals vinculades a la seva ingestió (és a dir, tenint en compte només els usos interns). En la present recerca hem trobat que el 62,5% (50 de 80) de les plantes silvestres (sense considerar, en aquest cas, les conreades) amb usos alimentaris reportats tenen també usos medicinals per via interna. Aquest elevat percentatge confirma no només l’afirmació clàssica d’Hipòcrates que «el teu aliment serà la teva medicina» (Etkin, 2006), sinó també la riquesa de la regió estudiada en aquest tipus d’ús, la qual cosa col·loca els aliments funcionals populars del Ripollès en un bon lloc per a futures recerques sobre aquests productes d’avantguarda situats a la zona de contacte entre la nutrició i la salut.

Altres usos

Agrupem sota la denominació d’altres usos totes aquelles utilitzacions populars de les plantes al Ripollès que no són ni medicinals (incloent-hi al·lusions a toxicitat o d’altres efectes nocius) ni alimentàries. Hem recollit informació d’aquest tipus sobre 183 tàxons pertanyents a 60 famílies, amb un total de 681 reports d’ús (Gras et al., 2016).

A la Fig. 7 presentem les 11 espècies més citades en aquest àmbit, les que tenen 10 reports d’ús o més. En aquesta figura veiem que hi ha molt poques coincidències entre les plantes que ocupen els primers llocs pel que fa a altres usos i les medicinals i alimentàries (que sí que eren més coincidents entre elles, com ja hem dit). Això és degut al fet que aquests altres usos són força diferents dels que tenen a veure amb la salut en sentit ampli.

La Fig. 8 aplega les parts de planta que es fan servir per a propòsits altres que els alimentaris i els medicinals. En aquest àmbit d’usos, la predominança de les parts aèries, les més vistents de les plantes, és encara més clara que per als usos medicinals i alimentaris, en què ja es dóna prou. Gairebé un 60% dels reports d’ús corresponen a part aèria (florida o no), planta sencera i tija, mentre que l’arrel no arriba a representar un 2%.

Tot i que no té un nombre de reports d’ús elevadíssim, sí que hi ha una gran variació de menes d’aprofitament en aquest camp que exclou la salut i la nutrició. Hom en pot veure el detall a la Fig. 9. Els usos d’aquest àmbit tenen a veure amb la vida rural o, si es vol, amb la vida en general. Hi dominen llargament les utilitzacions ornamentals (en jardineria i en elaboració de rams), seguides de els creences magicoreligioses i el que anomenem literatura oral popular (dites, refranys, contes, llegendes...). Intuïm sense grans dificultats que alguns usos força restringits (com ara els fusters i artesanals, per exemple en elaboracions de mobles, vehicles, estris i similars) tenien valors prou més alts en temps passats, en què dins una comarca de muntanya com el Ripollès calia fer-s’ho gairebé tot. Igualment, els usos lúdics (per a jugar o per a fer-se joguets) devien ser més vigents fa temps.

Fitonímia popular al Ripollès

Una de les primeres activitats humanes és la d’anomenar i classificar els objectes que les persones tenen al seu abast, i els objectes de la natura no en constitueixen pas cap excepció; a més, els noms populars (també anomenats comuns, vulgars o vernacles) de les plantes solen ser dels darrers elements que es perden en cas d’erosió dels sabers tradicionals (Berlin, 1992; Vallès et al., 2005).

En les entrevistes els informants han denominat les plantes que coneixen amb 804 noms (sense comptar-hi les nombroses variants fonètiques), dels quals han produït 7415 reports. Gairebé totes les plantes esmentades tenen alguna denominació popular: 451 tàxons dels 457 que constitueixen el catàleg etnoflorístic, és a dir el 98,8%. Tots aquests noms populars figuren a l’Apèndix 1. Només algun exemple de noms recollits al nostre territori figura a Vallès et al. (2005) i Vallès (2010). Articles d’abast més general sobre fitonímia i etnobotànica, i els que havíem recollit fins el 2010, aproximadament, s’han buidat a Vallès et al. (2014), un compendi d’uns 35.000 noms catalans per a uns 6500 tàxons de plantes.

Hem calculat l’índex d’etnofitonímia (Bonet et al., 1999), definit, en base a l’índex d’etnobotanicitat (Portères, 1970), com la relació, expressada en tant per cent, entre el nombre de plantes d’un territori per a les quals s’ha recollit algun fitònim i el nombre d’espècies de la seva flora. Al Ripollès aquest índex té un valor de 28,19%, força proper al de l’índex d’etnobotanicitat (vegeu més amunt, el subapartat d’etnobotànica quantitativa), ja que, com hem dit, gairebé totes les plantes reportades pels informants ho han estat amb nom(s) popular(s). Aquest índex expressa la proporció de plantes de la flora que reben nom popular i té interès en dos camps prou diferents, tot i que de fet força relacionats: la lingüística, ja que és un testimoni de la de la vivor del dialecte de l’àrea considerada, i l’etnobotànica, perquè mostra la importància de la relació de la societat humana del territori amb les plantes.

Un altre índex que afecta els noms de plantes i que hem calculat és el de diversitat lingüística en la fitonímia (Bonet & Vallès, 2006), dividint el nombre de fitònims pel de tàxons als quals donen nom. Al Ripollès hem trobat un valor d’1,78 per a aquest índex, que significa, en mitjana, gairebé dos noms populars per tàxon. Això expressa la riquesa lingüística en les denominacions dels vegetals de la zona, independentment de la magnitud de la flora. Els nombres mínim i màxim de noms populars per planta han estat d’un i 14, respectivament. Les dues espècies amb més noms comuns són Santoli na chamaecyparissus (amb 14 denominacions) i Thymus serpyllum L. (10).

Els valors dels índexs d’etnobotanicitat i de diversitat lingüística en la fitonímia al territori estudiat són similars als d’altres llocs del domini lingüístic català, tot i que lleugerament més baixos que en diversos casos. Per exemple, a l’Alt Empordà, els valors d’aquests dos índexs són del 31,2% i 1,94 (Parada, 2007). La diferència pot considerar-se insignificant, ja que en el cas present no hem comptat com a noms independents moltes de les variants fonètiques [per exemple, ‘coscoi’ enfront del normatiu coscoll per a Molopospermum peloponnesiacum (L.) W. D. J. Koch], mentre que altres treballs els han considerat separadament.

Els elevats nombre i grau de diversitat de noms populars de les plantes són, en definitiva, un indici més del bon nivell de conservació del saber tradicional lligat a la biodiversitat vegetal al Ripollès que hem pogut anar desgranant en aquesta anàlisi dels catàlegs etnobotànics elaborats a partir de les dades fornides pels informants.

Els resultats obtinguts mostren una riquesa considerable de l’etnoflora ripollesa (Fig. 10). El nombre de tàxons amb noms i usos i el de reports d’ús són elevats i els índexs d’etnobotànica quantitativa mostren la coherència, la robustesa i la fiabilitat dels coneixements. Així, doncs, aquest conjunt de coneixements culturals relatius a un element de la natura (el vegetal) és sòlid al territori considerat.

Això no obstant, i com passa de manera general a les societats industrialitzades, hi ha força usos que són encara coneguts, però ja no posats en pràctica. Treballs com el present són, doncs, necessaris per a salvaguardar aquest patrimoni natural i cultural de cara a facilitar la seva transmissió a les generacions més joves i al seu possible ús per part d’altres investigadors adreçats a la recerca de nous elements per al benestar de la humanitat.