ARTÍCULO

Estudis etnobotànics a la comarca del Ripollès (Pirineu, Catalunya, península Ibèrica)

M. RIGAT,^1,*, A. GRAS^1,*, J. VALLÈS¹ & T. GARNATJE²

¹ Laboratori de Botànica - Unitat Associada CSIC, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació, Universitat de Barcelona,
av. Joan XXIII, s/n, ES-08028 Barcelona, Catalunya, Espanya

² Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB), pg. del Migdia, s/n, Parc de Montjuïc, ES-08038 Barcelona, Catalunya, Espanya

^* Les dues autores han contribuït per igual a la realització d’aquest treball

ORCID iD: M. RIGAT: http://orcid.org/0000-0001-8039-1889, A. GRAS: http://orcid.org/0000-0002-2256-3256,
J. VALLÈS: http://orcid.org/0000-0002-1309-3942, T. GARNATJE: http://orcid.org/0000-0001-6295-6217

Autor per a correspondència: T. Garnatje (tgarnatje@ibb.csic.es)

Editor: J. López-Pujol

Ethnobotanical studies in the Ripollès district (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula)

ABSTRACT
Ethnobotanical studies in the Ripollès district (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula).— This paper presents a synthesis of the ethnobotanical prospection performed in the Ripollès district between 2004 and 2013. Through semistructured interviews with 163 informants born between 1915 and 1988, we obtained information on popular names and uses of 457 taxa (including species, subspecies and varieties), 15 of which have only been determined at the genus level. About these plants, the informants have produced 7192 use reports. In this article we provide general comments on the different uses (medicinal, food and others) and we present, in two appendices, the complete catalogue of the district’s ethnoflora.
KEY WORDS: ethnobotany; ethnoflora; plant names; plant uses; Pyrenees; Ripollès.

Estudios etnobotánicos en la comarca del Ripollès (Pirineos, Cataluña, península ibérica)

RESUMEN
Estudios etnobotánicos en la comarca del Ripollès (Pirineos, Cataluña, península ibérica).— Este trabajo presenta una síntesis de la prospección etnobotánica llevada a cabo en la comarca del Ripollès entre los años 2004 y 2013. Mediante entrevistas semiestructuradas con 163 informantes nacidos entre 1915 y 1988, hemos obtenido información sobre nombres y usos populares de 457 táxones (incluyendo especies, subespecies y variedades), 15 de los cuales solamente han sido determinados hasta el nivel de género. Sobre estas plantas, los informantes han referido 7192 reportes de uso. En este artículo incluimos comentarios generales sobre diversos usos (medicinales, alimentarios y de otro tipo) y presentamos, en dos apéndices, el catálogo completo de la etnoflora comarcal.
PALABRAS CLAVE: etnobotánica; etnoflora; nombres de las plantas; Pirineos; Ripollès; usos de plantas.

RESUM
Estudis etnobotànics a la comarca del Ripollès (Pirineu, Catalunya, península Ibèrica).— Aquest treball presenta una síntesi de la prospecció etnobotànica duta a terme a la comarca del Ripollès entre els anys 2004 i 2013. A través d’entrevistes semiestructurades amb 163 informants nascuts entre 1915 i 1988, hem obtingut informació sobre noms i usos populars de 457 tàxons (comptant-hi espècies, subespècies i varietats), 15 dels quals només han estat determinats fins al nivell de gènere. Sobre aquestes plantes, els informants han fet 7192 reports d’ús. En aquest article fem comentaris generals sobre els diversos usos (medicinals, alimentaris i d’altra mena) i presentem, en dos apèndixs, el catàleg complet de l’etnoflora comarcal.
PARAULES CLAU: etnobotànica; etnoflora; noms de plantes; Pirineu; Ripollès; usos de plantes.

CONTENIDOS

INTRODUCCIÓTop

Territori estudiat

La comarca del Ripollès és situada al vessant sud del Pirineu oriental i té una extensió de 956,6 km². Limita al nord amb les comarques de la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent, i al sud amb les d’Osona, la Garrotxa i el Berguedà. Inclou 19 municipis (Fig. 1) amb un total de 25.700 habitants i una densitat de 26,9 hab./km² (IDESCAT, 2014IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) 2014. Consultat el 14 d’agost de 2015, a http://www.idescat.cat). Les modalitats de poblament comprenen tant viles grans (com ara Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol i Camprodon) com pobles petits, sense negligir l’existència de masos aïllats. Els municipis de la comarca tenen 113 nuclis poblacionals, alguns dels quals avui en dia gairebé o totalment despoblats (Taula 1).

Figura 1. Situació geogràfica de la comarca del Ripollès a Catalunya i a la península Ibèrica. [View full size] [Descargar tamaño completo]

La comarca s’estructura en tres àrees geogràfiques, que poden ser considerades subcomarques: l’Alta Vall del Ter (anomenada també Vall de Camprodon), l’Alta Vall del Freser (també coneguda com a Vall de Ribes) i el Baix Ripollès. La part nord de la comarca és una àrea d’alta muntanya formada per les dues primeres àrees, les valls del Ter i del Freser, i la part sud és ocupada per la tercera, que significa la confluència de les valls dels rius abans esmentats en una zona més plana i de menor altitud. Aquests dos rius marquen el relleu de la comarca, que es troba formada per les seves dues grans valls i els seus nombrosos afluents, que conformen una xarxa hidrogràfica molt rica i intensa. Les capçaleres estan formades pels cims pirinencs que atenyen gairebé 3000 metres, marquen la separació entre les comarques de Catalunya sud i nord i formen part del Pirineu axial (ICGC, 2015ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 2015. Consultat el 23 d’agost de 2015, a http://www.icc.cat/vissir3/). L’altitud de les muntanyes va disminuint cap al sud, on els cims són més baixos i formen les serralades prepirinenques. Aquesta orografia dóna lloc a valls profundes i històricament mal comunicades entre elles, fet que ha dotat els seus habitants d’una manera de ser, una personalitat i uns costums propis, deguts a l’aïllament geogràfic relatiu, sens dubte trencat amb fenòmens com la transhumància o el comerç ambulant de les trementinaires, entre d’altres.

Malgrat que el clima de la comarca s’inclogui dins de l’anomenat mediterrani, la influència directa del mar es va perdent a mesura que es va guanyant altitud i el clima propi de la muntanya mitjana dóna pas a un d’alta muntanya pròpiament dit. Les zones baixes, especialment les que limiten amb la Garrotxa, reben les masses d’aire humit procedents del mar, que suavitzen la continentalitat del clima. Els valors de precipitació es distribueixen de manera irregular a la comarca, tant pel que fa a les diferents zones com pel que fa a les èpoques de l’any. En les parts més altes, la precipitació mitjana anual és de l’ordre de 1200 mm, mentre que a les zones baixes, vora de la capital de la comarca, no superen els 1000 mm, a causa d’un fenomen conegut com ombra pluviomètrica (els cims que voregen una vall impedeixen l’entrada de les masses d’aire humit). La zona més plujosa és la més oriental i la quantitat de precipitació disminueix cap al sud. Pel que fa a les temperatures, també observem diferències importants entre les parts altes i baixes de la comarca, però cal remarcar que a tot el territori els hiverns són freds i els estius temperats, malgrat que les temperatures diürnes puguin ser elevades.

El Ripollès presenta una gran variació altitudinal, des dels 400 m de la riera de Beget fins als gairebé 3000 m del Puigmal (Ortiz, 2004Ortiz, P. 2004. Aproximació als diversos ecosistemes del Ripollès. Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2002–2003: 83–102.). Aquesta gran diferència d’altituds comporta que la comarca presenti diversos estatges de vegetació. De dalt a baix, hi trobem l’estatge alpí, que baixa fins els 2300 m aproximadament i que es caracteritza fonamentalment per una vegetació herbàcia que constitueix els prats alpins. En general són formacions dominades per espècies perennes i de cicle curt. A més d’aquests prats, en aquest estatge hi trobem la vegetació típica de pedruscalls i tarteres, sovint relacionada amb zones de forta innivació. Per sota dels 2300 m i fins als 1600 m hi trobem l’estatge subalpí, caracteritzat a la comarca del Ripollès per les pinedes de pi negre [Pinus mugo Turra subsp. uncinata (Ramond ex DC. in Lam. et DC.) Domin] amb neret (Rhododendron ferrugineum L.) i les avetoses d’Abies alba Mill. ocupant les obagues i sovint acompanyat d’alguns caducifolis com el faig (Fagus sylvatica L.) i el bedoll (Betula pendula Roth).

L’estatge montà ocupa una franja per sota de l’estatge subalpí i s’estén entre els 1600 i els 400 m. Hi sovintegen les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris L.), les fagedes i les rouredes. El pi roig forma, en alguns indrets, un bosc ben constituït mentre que en altres zones forma masses forestals secundàries. La fageda es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. La roureda de roure pènol (Quercus robur L.) colonitza els vessants humits, mentre que la roureda de roure de fulla gran [Quercus petraea (Matt.) Liebl.] és de caire més atlàntic i la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens Willd.) ocupa els solells de zones d’hivern fred. Podem destacar també, en aquest estatge, el bosc de ribera, format per verns [Alnus glutinosa (L.) Gaertn.], pollancres (Populus spp.) i salzes (Salix spp.).

En referència al paisatge vegetal, cal mencionar que, com altres àrees de muntanya, el Ripollès ha sofert un progressiu abandó de les terres conreades, a causa de la dificultat d’accés, de l’elevat cost de la mecanització i del relativament baix rendiment, a més de la necessitat de disposició de sòl urbanitzable. Això ha fet que antigues terres agrícoles hagin esdevingut pastures o, sovint, hagin estat recolonitzades per boscs, naturals o amb l’ajut de reforestació (Pla Comarcal de Muntanya, 1995-1999Pla Comarcal de Muntanya 1995–1999. El Ripollès. Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Barcelona.). Els paisatges que hem descrit succintament són poblats per una flora que, segons estimacions del botànic J. Vigo (com. pers.), consta d’uns 700-1800 tàxons.

Activitat econòmica

El sector primari és molt important a la comarca del Ripollès. A causa de l’orografia del terreny, poc apte per a l’agricultura, la ramaderia, sovint transhumant, constitueix un element clau de l’activitat econòmica. L’agricultura queda reduïda a petites explotacions, sovint destinades al consum familiar. En aquest sentit, hem de destacar la importància, no tant econòmica com tradicional, dels horts familiars, malgrat que constitueixin una part molt reduïda de l’economia del sector (Rigat et al., 2009Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2009. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Non-crop food vascular plants and crop food plants with medicinal properties. Ecology of Food and Nutrition 48: 303–326.). La major part del sòl agrícola —i no només d’aquest— es destina a les pastures.

Pel que fa a la indústria, cal destacar l’explotació de recursos del subsòl, històricament important, però actualment inexistent. Durant molts anys la indústria metal·lúrgica ha estat una de les més importants, juntament amb la indústria tèxtil, totes dues molt presents al Baix Ripollès. Actualment, les indústries d’aquesta mena han estat substituïdes per d’altres de caire agroalimentari.

Malgrat les formes de producció esmentades, a hores d’ara, en tot cas, el principal motor econòmic de la comarca és el turisme, bàsicament atret pels paisatges de muntanya, tant en èpoques hivernals per l’esquí i altres activitats vinculades a la neu com durant la resta de l’any per l’excursionisme, turisme rural, cultural i gastronòmic.

Treballs etnobotànics previs i objectius

La comarca del Ripollès és una de les zones de Catalunya —i del Pirineu— amb un volum més important d’informació florística (Aymerich et al., 2010-2011Aymerich, P., Tenas, B. & Vigo, J. 2010–2011. Notes florístiques del Ripollès (Pirineus orientals). Acta Botanica Barcinonensia 53: 11–26.). Pel que fa als estudis etnobotànics, l’activitat ha estat força més escassa. A part dels treballs parcials (des d’un punt de vista geogràfic) o sectorials (sobre tipus d’usos concrets) fets en el marc de les recerques que sintetitzem aquí (vegeu Rigat, 2005Rigat, M. 2005. Estudi etnobotànic de la Vall de Camprodon (Alta Vall del Ter, Pirineus). Màster experimental, Universitat de Barcelona, Barcelona. ; Rigat et al., 2006Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2006. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). In: Ertug, F. Z. (Ed.), Ethnobotany: at the junction of the continents and the disciplines: Proceedings of the IVth International Congress of Ethnobotany (ICEB 2005). Istanbul, Turkey, 21-21 August 2005. Yayinlari, Istanbul: 523–526., 2007Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2007. Studies on pharmaceutical ethnobotany in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 113: 267–277., 2009Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2009. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Non-crop food vascular plants and crop food plants with medicinal properties. Ecology of Food and Nutrition 48: 303–326., 2013aRigat, M., Garnatje, T., Moré, E. & Vallès, J. 2013a. Un receptari medicinal del Ripollès de principis del segle XX. Facsímil, edició crítica i comentaris. Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2011–2012: 73–128., bRigat, M., Vallès, J., Iglésias, J. & Garnatje, T. 2013b. Traditional and alternative natural therapeutic products used in the treatment of respiratory tract infectious diseases in the eastern Catalan Pyrenees (Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 148: 411–422., 2015Rigat, M., Vallès, J., D’Ambrosio, U., Gras, A. Iglésias, J. & Garnatje, T. 2015. Plants with topical uses in the Ripollès district (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula): ethnobotanical survey and pharmacological validation in the literature. Journal of Ethnopharmacology 164: 162–179., 2016Rigat, M., D’Ambrosio, U., Garnatje, T., Gras, A., Parada, M. & Vallès, J. 2016.Wild food plants and minor crops in the Ripollès district (Catalonia, Iberian Peninsula): potentialities for developing a local production, consumption and exchange program. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine 12: 49.; Carrió et al., 2012Carrió, E., Rigat, M., Garnatje, T., Mayans, M. Parada, M & Vallès, J. 2012. Plant ethnoveterinary practices in two Pyrenean territories of Catalonia (Iberian Peninsula) and in two areas of the Balearic Islands, and comparison with ethnobotanical uses in human medicine. Evidence-Based Complementary and Alternative Medicine 2012: 896295.), podem mencionar, de temps antics, que la flòrula de la Vall de Núria (Vayreda, 1881Vayreda, E. 1881. Catàlech de la flora de la vall de Núria. Associació d’Excursions Catalana, Barcelona.) conté algunes informacions sobre noms populars i també sobre l’ús d’algunes de les plantes que cita. A part d’això, els treballs d’ampli abast de caire etnobotànic que comprenguin el Ripollès es redueixen a una recerca etnobotànica de la veïna Alta Garrotxa, que inclou alguns informants del Ripollès (Llongarriu & Sala, 2005Llongarriu, M. & Sala, S. 2005. Herbes remeieres de la Garrotxa: recull de medicina tradicional. Llibres de Batet, Olot. ) i a l’obra de M. D. Escalé i Parramon Herbes remeieres de Queralbs i de Núria (Escalé, 2013Escalé, D. 2013. Herbes remeieres de Queralbs i de Núria: usos medicinals populars de la Lluïsa Parramon. L’Albí, Berga.), que recull les receptes de la seva mare, resident a Queralbs però originària de la Vansa (Alt Urgell). A la seva Flora de la Vall de Ribes, l’esmentat J. Vigo, originari d’aquest territori, recull alguns noms populars de plantes (Vigo, 1983Vigo, J. 1983. El poblament vegetal de la Vall de Ribes. Generalitats i catàleg florístic. Acta Botanica Barcinonensia 35: 1–793.). Altres treballs, no pas menys importants, però d’abast més reduït, que contenen recerques etnobotàniques dutes a terme al territori considerat són els de Serna & Vila (2007Serna, E. & Vila, P. 2007. Un receptari de manescalia i de remeis casolans de la casa Bruel de Molló. Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2005–2006: 203–229.), Díaz (2009Díaz, E. 2009. Iniciació a la recerca etnobotànica. Estudi etnobotànic del Ripollès. Treball de curs de Botànica econòmica, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i Pastoret (2009Pastoret, L. 2009. Què cultivaven els nostres avis? Els conreus tradicionals del poble de Molló. Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2007–2008: 255–273.).

Els escassos antecedents indicaven que una prospecció etnobotànica completa de la comarca era per fer i tenia interès. A més, l’estudi d’aquesta comarca completava el coneixement, ja força avançat en treballs anteriors, del Pirineu català (llevat a la part on s’hi parla occità, la Vall d’Aran, on només hi ha encara un coneixement incipient) (Vallès et al., 2007Vallès, J. (amb la col·laboració d’A. Agelet, M. A. Bonet, E. Carrió, T. Egea, T. Garnatje, J. Muntané, M. Parada, M. Puig, D. Raja, M. Rigat, M. Santamaria & A. Selga). 2007. La recerca en etnobotànica a Catalunya: objectius, mètodes, zones estudiades i alguns resultats i comentaris generals. RIDEC (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana) 2007: 1–10., 2015Vallès, J., D’Ambrosio, U., Gras, A., Parada, M., Serrasolses, G. & Garnatje, T. 2015. Una denominació recent per a una ciència antiga. Algunes consideracions sobre l’etnobotànica i la seva situació a Catalunya. Revista de Girona 290: 80–83.).

En conseqüència amb això, els objectius d’aquest treball han estat els següents: (1) recollir dades sobre els noms, els usos, el maneig i coneixements populars de les plantes a la comarca del Ripollès; (2) elaborar un catàleg etnoflorístic de la comarca; (3) analitzar i discutir les dades per a poder valorar la rellevància i la pervivència del coneixement tradicional a la zona i poder avaluar l’interès de les dades obtingudes, sobretot en els usos medicinals i alimentaris de les plantes i (4) analitzar i avaluar la quantitat de dades generades en aquesta comarca, en relació a d’altres territoris similars.

MATERIAL I MÈTODESTop

Municipis estudiats

Es varen fer entrevistes a tots els municipis de la comarca, intentant tenir-hi representat el màxim nombre possible de nuclis poblacionals, de manera que es cobrís tot el territori comarcal. Les característiques d’aquests municipis es troben a la Taula 1. Alguns nuclis poblacionals no es varen mostrejar a causa de la manca de població estable o del perfil dels seus habitants, sovint nouvinguts o de segones residències.

Entrevista etnobotànica

El mètode utilitzat es basa en l’entrevista etnobotànica semiestructurada (Pujadas et al., 2004Pujadas, J. J., Comas, D. & Roca, J. 2004. Etnografia. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona.; Vallès et al., 2007Vallès, J. (amb la col·laboració d’A. Agelet, M. A. Bonet, E. Carrió, T. Egea, T. Garnatje, J. Muntané, M. Parada, M. Puig, D. Raja, M. Rigat, M. Santamaria & A. Selga). 2007. La recerca en etnobotànica a Catalunya: objectius, mètodes, zones estudiades i alguns resultats i comentaris generals. RIDEC (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana) 2007: 1–10.) individual o col·lectiva i l’elecció dels informants es va dur a terme pel mètode de bola de neu (Goodman, 1961Goodman, L. A. 1961. Snowball sampling. The Annals of Mathematical Statistics 32: 148–170.; Bernard, 1998Bernard, H. R. 1998. Handbook of methods in cultural anthropology. AltaMira Press, Walnut Creek.). Per a l’obtenció de la informació sobre el coneixement popular de les plantes hem conversat amb 163 persones durant 104 entrevistes, algunes de les quals col·lectives, dutes a terme a tots els municipis. La Taula 2 recull els municipis prospectats, el nombre d’entrevistes que s’hi van realitzar i el nombre d’informants que hi van participar.

El treball de camp va respectar els principis ètics de la Societat Internacional d’Etnobiologia (International Society of Ethnobiology, 2008International Society of Ethnobiology 2008. International Society of Ethnobiology Code of Ethics (with 2008 additions). Consultat el 23 d’agost de 2015, a www.ethnobiology.net/ethics.php) i va comptar amb el consentiment informat previ dels informants (Rosenthal, 2006Rosenthal, J. P. 2006. Politics, culture and governance in the development of prior informed consent in indigenous communities. Current Anthropology 47:119–142.). Les entrevistes varen ser enregistrades, igualment amb el corresponent permís. Després van ser transcrites i totes les informacions obtingudes es van entrar a la base de dades del nostre grup de recerca (http://www.etnobotanica.cat); més tard van ser analitzades amb els programes Excel (Microsoft Excel 2007) i XLSTAT (v2007.5, Addinsoft SARL).

Material vegetal

De totes les mostres que ho han permès s’han preparat plecs d’herbari que, un cop convenientment etiquetats, han estat dipositats a l’herbari BCN, del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la Universitat de Barcelona o a l’herbari BC, de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB). La majoria de materials que no han pogut ser transformats en plecs d’herbari (mostres de plantes trossejades, objectes elaborats amb plantes...) han estat dipositats al primer dels dos herbaris esmentats, en el qual es va crear recentment una subcol·lecció (BCN-E) per a aquesta mena de mostres. Al catàleg etnoflorístic que constitueix l’Apèndix 1 s’indiquen els codis i números de plec d’herbari de cada tàxon, que no es repeteixen al catàleg de barreges que conforma l’Apèndix 2.

Els tàxons de plantes s’han identificat i determinat bàsicament amb la Flora Manual dels Països Catalans (Bolòs et al., 2005Bolòs, O. de, Vigo, J., Masalles, R. M. & Ninot, J. M. 2005. Flora manual dels Països Catalans. 3a edició. Editorial Pòrtic, Barcelona.), la taxonomia i la nomenclatura de la qual s’ha seguit de manera regular. Per a plantes no contingudes en aquesta flora (sobretot ornamentals i alguna d’altra mena), s’ha seguit Kindersley (1999Kindersley, D. 1999. Nueva enciclopedia de plantas y flores. The Royal Horticultural Society, Grijalbo, Barcelona., 2003Kindersley, D. 2003. Todas las plantas del jardín. The Royal Horticultural Society, Blume, Barcelona.) i Burnie et al. (2003Burnie G., Forrester, S., Greig, D. et al. 2003. Botanica. Das Abc der Pflanzen. Könemann, Vienna.). No obstant, l’assignació de cada tàxon a una família botànica s’ha fet seguint els criteris del Grup de Filogènia de les Angiospermes (APG III, 2009APG III (Angiosperm Phylogeny Group) 2009. An update of the Angiosperm Phylogeny Group classification for the orders and families of flowering plants: APG III. Botanical Journal of the Linnean Society 161: 105–121.).

Etnobotànica quantitativa

Per a l’anàlisi de les dades obtingudes, hem dut a terme alguns càlculs per tal de poder quantificar alguns aspectes, des del nombre de tàxons, reports d’ús i noms populars recollits, fins a les proporcions de parts de plantes usades i els modes de preparació del material vegetal per al seu ús.

Hem obtingut el valor de l’índex d’etnobotanicitat (Portères, 1970Portères, R. 1970. Cours d’ethno-botanique et ethno-zoologie (1969-1970) 1: Ethnobotanique générale. Muséum National d’Histoire Naturelle (Laboratoire d’Ethno-botanique et Ethno-zoologie), Faculté des Lettres (Institut d’Ethnologie), Paris.), que consisteix en la relació entre el nombre d’espècies usades en un territori i el nombre total d’espècies que en constitueixen la flora, expressat en percentatge, i que indica la proporció de tàxons existents en un territori sobre els quals es té algun coneixement popular. De manera similar, hem obtingut també l’índex d’etnofitonímia (Bonet et al., 1999Bonet, M. A., Parada, M., Selga, A. & Vallès, J. 1999. Studies on pharmaceutical ethnobotany in the regions of l’Alt Empordà and Les Guilleries (Catalonia, Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 68: 145–168.), dividint el nombre de plantes d’un territori per a les quals s’ha localitzat algun fitònim pel nombre d’espècies de la seva flora (i multiplicant la xifra obtinguda per 100 per a donar el resultat en percentatge) per a expressar la proporció de plantes de la flora d’un indret que reben nom popular. Encara en el camp fitonímic, hem buscat un segon valor, el de l’índex de diversitat lingüística en la fitonímia, dividint el nombre de fitònims pel de tàxons referits pels informants, i que expressa la riquesa lingüística en les denominacions dels vegetals d’una zona, independentment de la grandària de la seva flora.

A més, hem calculat alguns índexs que permeten considerar el grau de coherència dels usos reportats pels nostres informants i, doncs, llur fiabilitat. En primer lloc, hem identificat i comptat els tàxons amb tres o més reports d’ús; aquests són, segons Le Grand & Wondergem (1987Le Grand, A. & Wondergem, P. A. 1987. Les phytothérapies anti-infectieuses de la fôret-savane, Sénégal, Afrique Occidentale. Un inventaire. Journal of Ethnopharmacology 21: 109–125.) i Johns et al. (1990Johns, T., Kokwaro, J. O. & Kimanani, E. K. 1990. Herbal remedies of the Luo of Siaya district, Kenya: establishing quantitative criteria for consensus. Economic Botany 44: 369–381.), els que podrien ser més prometedors de cares a emprendre recerques encaminades a la producció i la possible comercialització de nous productes (medicinals, alimentaris o d’altra mena) d’interès general. Segonament, hem calculat (en general i per a plantes medicinals i alimentàries en particular) el factor de consens d’informants (F_IC; Trotter & Logan, 1986Trotter, R. T. & Logan, M. H. 1986. Informant consensus: a new approach for identifying potentially effective medicinal plants. In: Etkin, N. L. (Ed.), Plants in indigenous medicine and diet, behavioural approaches. Redgrave Publishing Company, Bredford Hills: 91–112.). Aquest índex, consistent en el quocient entre el nombre de reports d’ús menys el nombre de tàxons als quals aquestes reports pertanyen i el nombre de reports d’ús menys 1, es considera un bon indicador de la coincidència o coherència dels informants d’una àrea determinada respecte del maneig de la biodiversitat (vegetal en aquest cas), la qual cosa, al seu torn, dóna idea de la fiabilitat d’aquestes dades. Com més s’acosti aquest índex a la unitat, és a dir com més els informants coincideixin a referir un mateix determinat ús per a una mateixa determinada planta, més coherent i fiable serà el corpus de coneixement que refereixin.

RESULTATS I DISCUSSIÓTop

Població entrevistada: els informants

Els informants d’aquest treball van néixer entre 1915 i 1988. Entre ells, hi ha 68 homes (42%) i 95 dones (58%). Aquesta prevalença del gènere femení és força comuna en els estudis etnobotànics duts a terme a Catalunya (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. i referències que conté), mentre que en algunes altres zones ibèriques (p. ex. a Andalusia) la situació s’inverteix (Fernández-Ocaña, 2000Fernández-Ocaña, A. M. 2000. Estudios etnobotánicos en el parque natural de las Sierras de Segura, Cazorla y Las Villas. Investigación química de algunas especies interesantes. Tesi Doctoral, Universidad de Jaén, Jaén. i referències que conté). El predomini de les dones ha estat considerat lògic per alguns autors (Hardy, 2000Hardy, M. L. 2000. Herbs of special interest to women. Journal of the American Pharmaceutical Association 40: 234–242.), car, en general, elles s’ocupen de la casa, de la cuina, de l’hort i de moltes activitats en els quals les plantes hi juguen un paper preponderant. Un dels punts que poden explicar el predomini d’homes com a informants a Andalusia, segons la investigadora citada, és el rol dominant de l’home a la família que, fins i tot, en algun cas pot arribar a eclipsar un xic la dona durant l’entrevista o abans que aquesta es dugui a terme.

Els informants són nascuts molt majoritàriament a la mateixa comarca del Ripollès, i els que no (representen només un 5,52%) hi han viscut una part molt significativa de la seva vida.

Pel que fa a les professions (i tenint en compte que algunes persones n’han exercit més d’una al llarg de la vida) de les persones entrevistades, hi predominen les lligades al medi rural. Entre les dones trobem un 49% de pageses, un 25% de mestresses de casa i un 10% de treballadores en fàbriques. Entre els homes, el 48% són pagesos (única professió de les principals en la qual el percentatge és quasi idèntic al de les dones) i un 21% pastors i ramaders.

Nombre de plantes conegudes i reports d’ús

El nombre total de tàxons sobre els quals s’ha obtingut informació (noms o usos populars) és de 457 (comptant-hi espècies, subespècies i varietats), 15 dels quals només han estat determinats fins al nivell de gènere. Sobre aquestes plantes, els informants han fet 7192 reports d’ús, entenent per tal cada menció d’un ús d’una part o de la planta sencera per un informant (és a dir que si dos informants diuen que la camamilla és digestiva, això es compta dues vegades; com veurem més endavant, aquest concepte és important per a càlculs d’etnobotànica quantitativa).

Famílies botàniques

Les plantes citades pertanyen a 99 famílies botàniques. A l’Apèndix 3 recollim els nombres i percentatges de reports d’ús de cada família i de tàxons que hi pertanyen.

La família més citada i amb més espècies és la de les compostes o asteràcies. Això no és pas gens d’estranyar, ja que és la família de plantes vasculars amb més diversitat de tàxons (uns 25.000), té una àrea de distribució cosmopolita i és ben present a la regió mediterrània (Funk et al., 2009Funk, V. A., Susanna, A., Stuessy, T. F. & Bayer, R. J. (Eds.) 2009. Systematics, evolution and biogeography of Compositae. International Association for Plant Taxonomy, Viena.). A part d’això, les famílies que ocupen els llocs destacats pel que fa a nombre de tàxons i citacions coincideixen (les 10 primeres i, amb alguna variació en l’ordre, ben bé cinc més) amb les de la resta de territoris catalans i, en general, mediterranis, prospectats (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.; Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona., i referències que contenen). En general es tracta, com en el cas de les compostes, de famílies força diverses i esteses.

Nombre de plantes per superfície, habitant i informant

Una primera manera de valorar la rellevància de la xifra corresponent al nombre de tàxons vegetals coneguts a la comarca és calcular el nombre de plantes per superfície, per habitant i per informant.

Si només tenim en compte les plantes reportades com a medicinals (que són 282, com veurem més endavant), per tal de poder comparar amb estudis previs, que feien el càlcul només amb aquesta mena de plantes, els valors són de 0,30 tàxons/km², 0,01 tàxons per habitant i 1,73 tàxons per informant. A la Taula 3 hi ha reflectits els resultats d’aquests valors només per a les plantes medicinals, així com els dels altres estudis previs. Si comparem aquestes xifres amb algunes altres que s’han trobat en diverses zones mediterrànies prospectades etnobotànicament, veiem que, pel que fa a plantes medicinals per km², el valor del Ripollès és superior als de 0,25 a l’Alt Empordà (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 0,25 a la Cerdanya (Muntané, 1991Muntané, J. 1991. Aportació al coneixement de l’etnobotànica de Cerdanya. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. , 2005Muntané, J. 2005. Etnobotànica, etnofarmàcia i tradicions populars de la Catalunya septentrional (Capcir, Cerdanya i Conflent). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i 0,27 a les Guilleries (Selga, 1998Selga, A. 1998. Estudis etnobotànics a les Guilleries. Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i inferior als del Montseny (0,43, Bonet, 2001Bonet, M. A. 2001. Estudi etnobotànic del Montseny. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i la Vall del Tenes (0,58, Bonet, 1991Bonet, M. A. 1991. Estudis etnobotànics a la Vall del Tenes (Vallès Oriental). Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, Barcelona.); aquest fet és causat en bona part per les extensions prou diverses que ocupa cada territori. El nombre de plantes medicinals per habitant és força més alt que el que es troba en territoris molt més poblats, com ara l’Alt Empordà (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), que és gairebé 10 cops inferior. Finalment, el nombre de plantes medicinals per informant té un valor semblant que els que s’han trobat a la Serra de Cazorla, al Montseny i a l’Alt Empordà (1,9, 2,05 i 1,9, respectivament; Fernández-Ocaña, 2000Fernández-Ocaña, A. M. 2000. Estudios etnobotánicos en el parque natural de las Sierras de Segura, Cazorla y Las Villas. Investigación química de algunas especies interesantes. Tesi Doctoral, Universidad de Jaén, Jaén.; Bonet, 2001Bonet, M. A. 2001. Estudi etnobotànic del Montseny. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.; Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.).

Índex d’etnbotanicitat

Aquest índex (Portères, 1970Portères, R. 1970. Cours d’ethno-botanique et ethno-zoologie (1969-1970) 1: Ethnobotanique générale. Muséum National d’Histoire Naturelle (Laboratoire d’Ethno-botanique et Ethno-zoologie), Faculté des Lettres (Institut d’Ethnologie), Paris.) expressa el percentatge de la flora d’un territori que és objecte d’algun coneixement popular. Tenint en compte que tal com s’ha dit la flora del Ripollès és constituïda per uns 1600 tàxons, podem deduir que l’índex d’etnobotanicitat és d’aproximadament 35,01%.

De totes maneres, podem afirmar que un terç de les plantes del Ripollès és conegut i, en general, usat, pels informants de la comarca. Aquest valor se situa entre els més alts (de fet, és el més elevat) que s’han obtingut en estudis similars duts a terme en altres territoris situats del tot o en bona part a l’àrea lingüística catalana: 25,9 a l’Alt Empordà (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 23,2 al Montseny (Bonet, 2001Bonet, M. A. 2001. Estudi etnobotànic del Montseny. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 20 a les Guilleries (Selga, 1998Selga, A. 1998. Estudis etnobotànics a les Guilleries. Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 17,2 a la província de Castelló (Mulet, 1990Mulet, L. 1990. Aportaciones al conocimiento etnobotánico de la provincia de Castellón. Tesi Doctoral, Universitat de València, València.), 15 (Muntané, 1991Muntané, J. 1991. Aportació al coneixement de l’etnobotànica de Cerdanya. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. ) o 9,73 (Muntané, 2005Muntané, J. 2005. Etnobotànica, etnofarmàcia i tradicions populars de la Catalunya septentrional (Capcir, Cerdanya i Conflent). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) a la Cerdanya, 29,1 al Pallars (Agelet, 1999Agelet, A. 1999. Estudis d’etnobotànica farmacèutica al Pallars. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 17,09 al Capcir (Muntané, 2005Muntané, J. 2005. Etnobotànica, etnofarmàcia i tradicions populars de la Catalunya septentrional (Capcir, Cerdanya i Conflent). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), 11,33 al Conflent (Muntané, 2005Muntané, J. 2005. Etnobotànica, etnofarmàcia i tradicions populars de la Catalunya septentrional (Capcir, Cerdanya i Conflent). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i 29,81 a Mallorca (Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.).

Tradició i fiabilitat de les dades: freqüència d’ús de les plantes i factor de consens d’informants

Un dels punts rellevants d’una prospecció etnobotànica, a part d’avaluar —com hem fet més amunt— el nombre i la importància relativa de les plantes conegudes i usades en una àrea geogràfica, és calibrar la coherència de les dades, la qual cosa pot menar a considerar-les útils de cares a futures recerques encaminades, posem per cas, al descobriment i la possible posada en el mercat de productes útils derivats de plantes.

Per a fer aquesta valoració, en primer lloc hem quantificat els tàxons amb tres o més reports d’ús, que són, segons els criteris àmpliament seguits de Le Grand & Wondergem (1987Le Grand, A. & Wondergem, P. A. 1987. Les phytothérapies anti-infectieuses de la fôret-savane, Sénégal, Afrique Occidentale. Un inventaire. Journal of Ethnopharmacology 21: 109–125.) i Johns et al. (1990Johns, T., Kokwaro, J. O. & Kimanani, E. K. 1990. Herbal remedies of the Luo of Siaya district, Kenya: establishing quantitative criteria for consensus. Economic Botany 44: 369–381.), aquells amb un grau de fiabilitat més alta. En el nostre cas, dels 457 tàxons reportats, 332 (és a dir, el 72,65%) acompleixen aquest requisit. Això vol dir que gairebé les tres quartes parts de les espècies vegetals conegudes i majoritàriament usades al Ripollès ho són amb una freqüència de citació que supera el mínim acceptable per a considerar-les com a objecte de consens en el territori.

En segon lloc, el factor de consens d’informants (F_IC, Trotter & Logan, 1986Trotter, R. T. & Logan, M. H. 1986. Informant consensus: a new approach for identifying potentially effective medicinal plants. In: Etkin, N. L. (Ed.), Plants in indigenous medicine and diet, behavioural approaches. Redgrave Publishing Company, Bredford Hills: 91–112.) permet valorar de manera encara més precisa la fiabilitat de les dades, car dóna idea de la seva coherència, és a dir, de fins a quin punt els diferents informants es refereixen a les mateixes plantes per als mateixos usos. En definitiva, es tracta d’apreciar si hi ha una tradició comuna en el coneixement sobre les plantes en una àrea geogràfica o si cada informant va pel seu cantó. El F_IC es pot calcular de manera general (per a totes les plantes i tots els usos) o per a cada mena d’ús (plantes medicinals, plantes alimentàries, plantes per a un o un altre ús medicinal concret...).

El F_IC general al Ripollès és de 0,94. Això (essent la unitat el valor màxim d’aquest índex) indica una coherència molt alta entre els usos que tots els informants reporten per a les plantes a la comarca. Son dades amb un grau elevat de fiabilitat que les fa potencialment utilitzables en futurs estudis de desenvolupament de medicaments o altres productes a base de plantes. Novament, el valor que hem trobat és entre els més alts dels territoris de llengua catalana prospectats, igualat només pel 0,94 reportat a Mallorca (Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.), amb un grau d’aïllament comparable al de les valls de muntanya, i seguit per 0,91 al Montseny i a l’Alt Empordà (Bonet, 2001Bonet, M. A. 2001. Estudi etnobotànic del Montseny. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.; Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.) i 0,87 als Pallars (Agelet, 1999Agelet, A. 1999. Estudis d’etnobotànica farmacèutica al Pallars. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.).

Ultra el F_IC general hem calculat alguns F_IC parcials que hem considerat interessants. Així, el F_IC per a plantes medicinals a l’Alta Vall del Ter és de 0,87 (Rigat et al., 2006Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2006. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). In: Ertug, F. Z. (Ed.), Ethnobotany: at the junction of the continents and the disciplines: Proceedings of the IVth International Congress of Ethnobotany (ICEB 2005). Istanbul, Turkey, 21-21 August 2005. Yayinlari, Istanbul: 523–526., 2007Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2007. Studies on pharmaceutical ethnobotany in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 113: 267–277.), similar als d’altres territoris del domini lingüístic català (Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. i referències que conté) i superior als trobats en altres àrees ben distants i on el saber popular és molt arrelat, com ara diverses zones de Mèxic (Heinrich et al., 1998Heinrich, M., Ankli, A., Frei, B., Weimann, C. & Sticher, O. 1998. Medicinal plants in Mexico: healers’ consensus and cultural importance. Social Science & Medicine 47: 1859–1871.; Leonti et al., 2001Leonti, M., Vibrans, H., Sticher, O. & Heinrich, M. 2001. Ethnopharmacology of the Popoluca, Mexico: an evaluation. Journal of Pharmacy and Pharmacology 53: 1653–1659.) i l’Índia (Ragupathy et al., 2008Ragupathy, S., Steven, N. G., Maruthakkutti, M., Velusamy, B. & Ul-Huda, M. M. 2008. Consensus of the ’Malasars’ traditional aboriginal knowledge of medicinal plants in the Velliangiri holy hills, India. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine. 4: 8.).

En resum, tant les freqüències de citació de plantes i usos com els factors de consens d’informants general i parcials mostren un elevat grau de coincidència a l’hora d’utilitzar les plantes per a diverses finalitats a l’àrea estudiada, la qual cosa permet afirmar que existeix una tradició fonamentada en el saber popular ripollès sobre les plantes i que les dades obtingudes són fiables i en gran part poden ser usades amb profit en futurs estudis de tipus bàsic o aplicat.

Anàlisi dels catàlegs etnobotànics

El catàleg de tàxons (Apèndix 1) conté totes les dades sobre usos, ja siguin medicinals, alimentaris o d’altra mena, així com sobre noms populars, a més de dades d’altres tipus (observacions ecològiques, dites, creences...). Ara bé, per als comentaris següents hem separat els diversos temes: plantes medicinals, plantes alimentàries, plantes tòxiques o nocives, plantes amb altres usos i noms populars.

En canvi, el catàleg de barreges (Apèndix 2), comprèn únicament les mescles de plantes amb finalitat medicinal. És per això que aquest segon catàleg només és objecte de comentaris en l’apartat de plantes medicinals.

Plantes medicinals

El nombre de plantes amb algun ús medicinal esmentat pels informants és de 282 tàxons, pertanyents a 81 famílies. Hi corresponen 6515 reports d’ús. Això fa de les aplicacions lligades a l’àmbit medicinal les més importants, en termes de nombre de tàxons i de freqüència d’ús, de totes les utilitzacions de les plantes al territori considerat.

La immensa majoria dels usos medicinals són destinats a medicina humana. De totes maneres, el 6% de plantes amb usos adreçats a medicina veterinària (5% únicament i 1% compartit amb la medicina humana) és prou significatiu. Es tracta de 49 espècies de plantes que mantenen una vigència d’ús prou alta, tot i que els avenços de la veterinària han fet disminuir els tractaments populars arreu de les societats industrialitzades (Carrió et al., 2012Carrió, E., Rigat, M., Garnatje, T., Mayans, M. Parada, M & Vallès, J. 2012. Plant ethnoveterinary practices in two Pyrenean territories of Catalonia (Iberian Peninsula) and in two areas of the Balearic Islands, and comparison with ethnobotanical uses in human medicine. Evidence-Based Complementary and Alternative Medicine 2012: 896295.).

Espècies més citades i usades

Al subapartat d’etnobotànica quantitativa hem esmentat que una gran majoria de les plantes citades pels nostres informants ho havien estat almenys tres vegades. Algunes, però, depassen i de molt aquesta xifra. Els 10 tàxons amb més reports d’ús en comprenen, tots junts, uns 2100, és a dir, aproximadament un 30% dels gairebé 7200 totals.

Alguns d’aquests tàxons (com ara Sambucus nigra L., Thymus vulgaris L., Tilia platyphyllos Scop. i Santolina chamaecyparissus L.) es compten entre els que solen estar en els primers llocs del rànquing en molts dels territoris catalans —i en molts d’altres de mediterranis— prèviament prospectats (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.; Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. i referències que contenen). La primera espècie de la llista, amb més de 400 reports d’ús, és, certament, una de les plantes més conegudes i utilitzades en moltes zones, una de les que té usos més diversos i una de les quals s’usen més parts; a més, el sabuc és una de les plantes per les quals els informants solen mostrar una predilecció i un afecte especials (Vallès et al., 2004aVallès, J., Bonet, M. A. & Agelet, A. 2004a. Ethnobotany of Sambucus nigra L.: the integral exploitation of a natural resource in mountain regions of Catalonia (Iberian Peninsula). Economic Botany 58: 456–469. i referències que conté).

Alguns tàxons, en canvi, són força específics de la zona estudiada i donen testimoni del seu caràcter d’alta muntanya. Són clars exemples d’això l’àrnica (Arnica montana L. subsp. montana) i la camamilla [Achillea ptarmica L. subsp. pyrenaica (Godr.) Heimerl]. D’altres plantes anomenades àrnica i camamilla s’usen per a les mateixes respectives funcions en molts territoris (i fins i tot al Ripollès mateix), però aquí les que ho són per excel·lència són dues espècies rares o inexistents en altres zones, però, en canvi, molt a l’abast en aquest. Això és coherent amb la idea que moltes de les plantes usades en medicina popular són obtingudes de llocs propers a aquells on viuen els usuaris (vegeu-ne un exemple, en una cultura ben diferent de la nostra, a Giday, 2001Giday, M. 2001. An ethnobotancial study of medicinal plants used by the Zay people in Ethiopia. CMB:s Skriftserie 3: 81–99.). Ara bé, en el cas que tractem, la proximitat pot implicar una bona caminada i superar un desnivell d’altituds considerable.

Parts de planta usades

Les parts més aparents dels vegetals sumen un percentatge molt important (69% entre part aèria florida, inflorescència, part aèria, fulla i flor), tot i que el 6% de l’arrel no és pas menyspreable pel que fa al seu ús.

Aquests resultats són també bàsicament concordants amb els que s’han publicat a d’altres zones de l’àrea mediterrània (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.; Carrió, 2013Carrió, E. 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca. La biodiversitat vegetal i la seva gestió en una illa mediterrània. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. i referències que contenen).

Alteracions tractades i usos medicinals

A la Fig. 2 es recullen els grans tipus de trastorns de la salut que són tractats popularment amb plantes al Ripollès, en molts casos agrupats per sistemes orgànics. Podem veure que cinc grups de problemes són àmpliament dominants: traumatismes, inflamacions, trastorns dels sistemes digestiu, respiratori i genitourinari.

Figura 2. Tipologia i reports d’ús dels trastorns tractats al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Complementàriament, presentem a la Fig. 3 els 17 tipus d’ús medicinal de les plantes més estesos segons els informants. Conseqüentment amb els trastorns més tractats, el usos antiinflamatori intestinal (corresponent a inflamacions i a afeccions del sistema digestiu), anticatarral (sistema respiratori) i antihipertensiu (sistema circulatori) ocupen els primers llocs.

Figura 3. Tipologia i reports d’ús de les principals aplicacions medicinals al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

La majoria dels usos medicinals de les plantes reportats pels informants i els principals pel que fa a la freqüència de citació van en la idea que se sol difondre que la fitoteràpia (ja sigui popular o industrial) s’ocupa de malalties lleus o no gaire greus i d’afeccions cròniques. De totes maneres, cal dir que, com s’ha vist també en altres casos, algunes de les propietats medicinals que els informants atribueixen a les plantes són ben definides i per a malalties que cal qualificar d’importants i greus.

Formes de preparació i administració

En general, els tractaments que s’apliquen a les plantes usades en medicina popular no són pas gaire complexos. La decocció o la infusió solen predominar sobre altres modes de preparació, i sovint hom parla més aviat de tisana com a forma d’administració, car la diferència entre infusió i decocció és fina i a vegades poc clara en boca dels informants, com ja assenyalava Mulet (1990Mulet, L. 1990. Aportaciones al conocimiento etnobotánico de la provincia de Castellón. Tesi Doctoral, Universitat de València, València.) en un treball sobre la província de Castelló. En els resultats del present treball veiem reflectida aquesta mateixa pauta, car la tisana domina com a forma d’aplicació dels remeis populars amb un 51%.

Aquesta senzillesa aparent, però, no ens ha de fer creure que la fitoteràpia o la medicina populars no tinguin mecanismes que es poden titllar de complexos o sofisticats. N’és un exemple, en l’etnobotànica ripollesa, el procés de destil·lació seca que es duu a terme per a obtenir els anomenats esperits (de fet, essències) de sabuc (Sambucus nigra) i d’àrnica (Arnica montana subsp. montana). En ambdós casos les inflorescències són sotmeses a calor seca perquè vagin donant el producte desitjat, en un procés que cal preparar i controlar minuciosament (vegeu Rigat et al., 2007Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2007. Studies on pharmaceutical ethnobotany in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 113: 267–277. i Vallès et al., 2010Vallès, J., Bonet, M. A., Garnatje, T., Muntané, J., Parada, M. & Rigat, M. 2010. Sambucus nigra L. in Catalonia (Iberian Peninsula): popular knowledge and holistic exploitation of an underutilized natural resource. In: Peter, K. V. (Ed.), Underutilized and Underexploited Horticultural Crops 5. Publishing Agency, New Delhi: 393–424.). La destil·lació del sabuc és comuna a altres territoris (Vallès et al., 2010Vallès, J., Bonet, M. A., Garnatje, T., Muntané, J., Parada, M. & Rigat, M. 2010. Sambucus nigra L. in Catalonia (Iberian Peninsula): popular knowledge and holistic exploitation of an underutilized natural resource. In: Peter, K. V. (Ed.), Underutilized and Underexploited Horticultural Crops 5. Publishing Agency, New Delhi: 393–424.), mentre que la d’àrnica, planta típicament d’alta muntanya, no l’hem trobada reportada; a l’Alt Empordà, un procés similar es duu a terme per a obtenir essència de donzell (Artemisia absinthium L.; Parada et al., 2009Parada, M., Bonet, M. A., Carrió, E. & Vallès, J. 2009. Ethnobotany of the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula). Plants used in human traditional medicine. Journal of Ethnopharmacology 124: 609–618.). Altres preparacions poc o molt elaborades detectades són xarops, ungüents o melits, per exemple.

Barreges medicinals

Les plantes medicinals són usades sovint (i això tant de manera popular com industrial) en barreges, algunes de les quals es consideren, a més, sinèrgiques (Gilbert & Alves, 2003Gilbert, B. & Alves, L. 2003. Synergy in plant medicines. Current Medicinal Chemistry 10: 13–20.). Els nostres resultats ho reafirmen: al llarg de les entrevistes realitzades hem pogut inventariar 180 barreges medicinals a base de plantes, les quals impliquen 135 tàxons i tenen 1015 reports d’ús. La mitjana per barreja és de 2,78 tàxons, amb un mínim de dues i un màxim de vuit plantes. Les espècies més citades en barreges (amb 44 reports d’ús cadascuna) són Hypericum perforatum L. i Rosmarinus officinalis L.

Els principals usos de les barreges medicinals són l’anticatarral, l’analgèsic, l’antiequimòtic, l’antisèptic extern i el coadjuvant del postpart per aquest ordre. En general, s’inscriuen en la mateixa tendència d’usos preferents que les plantes aïllades (vegeu més amunt la secció sobre afeccions tractades i usos medicinals).

Plantes tòxiques o nocives

Com que la manera de consolidar els usos populars de les plantes és la d’assaig i error, és normal que, en treballs etnobotànics, es detecti la presència de plantes nocives o tòxiques. Alguns ho són de manera associada a l’ús medicinal o fins i tot alimentari, com a efectes secundaris no desitjats, i d’altres de manera directa. Els informants han proporcionat dades sobre 48 tàxons d’aquesta mena, pertanyents a 23 famílies, dels quals s’han fet 252 reports. Les sis espècies que tenen 10 o més reports d’ús són les següents: Aconitum napellus L., Helleborus viridis L., Ranunculus bulbosus L., Veratrum album L., Conium maculatum L. i Saxifraga longifolia Lapeyr.

Aquestes sis espècies són ben conegudes entre les tòxiques. Aconitum napellus, la tora blava, és una de les plantes considerades més tòxiques, almenys de la flora europea (Lin et al., 2004Lin, C. C., Chan, T. Y. & Deng, J. F. 2004. Clinical features and management of herb-induced aconitine poisoning. Annals of Emergency Medicine 43: 574–579.). Algunes d’elles són també usades com a medicinals (vegeu els catàlegs, Apèndixs 1 i 2).

Plantes alimentàries

Després dels medicinals, els alimentaris (incloent les plantes comestibles, les usades per a elaborar begudes, les condimentàries i les utilitzades en alimentació animal), són els usos més citats en treballs etnobotànics en general, i també en aquest. Hem obtingut dades sobre 180 tàxons d’aquest àmbit, que pertanyen a 55 famílies i dels quals s’han fet 1662 reports d’ús, dels quals el 76% estan destinats a alimentació humana, el 23% a animal i l’1% restant no consta. El predomini de l’alimentació humana és molt important, però no és tan gran com la diferència entre medicina humana i animal. Això vol dir que la medicina veterinària té menys força que l’alimentació animal, és a dir, que aquest últim és un dels usos populars de les plantes que es mantenen més en àrees rurals.

Les famílies de les compostes o asteràcies, labiades o lamiàcies, rosàcies i umbel·líferes o apiàcies destaquen força sobre les altres. Com hem esmentat més amunt en el cas de les plantes medicinals, es tracta de famílies grans i cosmopolites i, a més, contenen plantes alimentàries molt típiques.

Espècies més citades

Presentem a la Fig. 4 les 33 plantes d’ús alimentari que tenen més de 15 reports d’ús. Aquesta llista en comprèn de silvestres i de conreades. Entre aquestes darreres n’hi ha de ben típiques i generalment usades, com ara la pomera (Pyrus malus L.), la perera (Pyrus communis L.) o el julivert [Petroselinum crispum (Mill.) Fuss]. No obstant, hi predominen les plantes silvestres o els conreus anomenats menors. La planta de lluny més citada, la xicoina [Taraxacum dissectum (Ledeb.) Ledeb.] és una espècie típica d’alta muntanya usada, fora del Ripollès, en ben pocs altres territoris, com ara la Cerdanya (Muntané, 1991Muntané, J. 1991. Aportació al coneixement de l’etnobotànica de Cerdanya. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. ), tot i que espècies properes, normalment esmentades sota el nom de T. officinale L., són d’ús bastant general (Pardo de Santayana et al., 2014Pardo de Santayana, M., Morales, R., Aceituno, L. & Molina, M. (Eds.) 2014. Inventario español de los conocimientos tradicionales relativos a la biodiversidad. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Madrid: 149-152.). A continuació hi trobem una planta conreada a petita escala, l’herbacol (Cynara cardunculus L.), molt usada per a quallar la llet i obtenir formatge casolà. En tercer lloc, hi trobem l’orenga (Origanum vulgare L.), planta que presenta la particularitat de tenir usos tradicionals antics, però també recents; de fet és una de les més conegudes del jovent, ja que s’usa per a condimentar la pizza. Destaca finalment el sabuc (Sambucus nigra), del qual ja hem destacat la rellevància com a planta medicinal.

Figura 4. Plantes alimentàries més citades i reports d’ús de cadascuna al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Parts de planta

Hom pot trobar a la Fig. 5 les diverses parts de les plantes que són objecte de consum alimentari. Novament, de manera similar a les plantes medicinals, les parts més evidents —les aèries— de les plantes són les que més es fan servir. És remarcable que entre la part aèria i la fulla es cobreix gairebé la meitat dels reports, proporció que ateny els dos terços si hi afegim la part aèria florida, el fruit i la infructescència. A diferència de l’alimentació general (compres per a menjar i conreus majors), la popular fa poc cas de les parts subterrànies: les arrels i els tubercles junts no arriben al 2,5% dels reports d’ús.

Figura 5. Parts de plantes usades en alimentació al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Categories d’usos

La ingestió de la planta crua (molt sovint en amanides) és, de llarg, el mode de consumició més estès, amb més de la meitat dels reports d’ús. A continuació hi trobem l’ús com a condiment o espècia i la ingestió de la planta cuita (majoritàriament en aigua, però també d’altres maneres), amb percentatges gairebé idèntics. Cal remarcar també que aproximadament un de cada 10 reports d’ús és referit a la preparació de begudes. Dins d’aquestes, la ratafia, un licor tradicional molt estès a Catalunya (Vallès et al., 2004bVallès, J., Bonet, M. A., Agelet, A. & Selga, A. 2004b. ”Quaranta dies en alcohol a sol i serena”... y el sabor embotellado: la “ratafia”, licor catalán de plantas aromáticas. In: Garrido, A. (Ed.), El sabor del sabor: hierbas aromáticas, condimentos y especias. Publicaciones de la Universidad de Córdoba, Córdoba: 255–276.), hi ocupa un lloc preeminent (vegeu Rigat et al., 2009Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2009. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Non-crop food vascular plants and crop food plants with medicinal properties. Ecology of Food and Nutrition 48: 303–326., 2016Rigat, M., D’Ambrosio, U., Garnatje, T., Gras, A., Parada, M. & Vallès, J. 2016.Wild food plants and minor crops in the Ripollès district (Catalonia, Iberian Peninsula): potentialities for developing a local production, consumption and exchange program. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine 12: 49.).

Preparació

Els procediments de preparació de les plantes alimentàries són variats. En podem trobar la diversitat a la Fig. 6 Gairebé la meitat dels reports d’ús indiquen que el tractament majoritari es limita a una neteja: en el 47% dels casos, la planta s’usa fresca, sense preparació. Això lligaria amb la pretesa senzillesa dels usos etnobotànics, que hem comentat més amunt, en parlar dels medicinals, però també hi ha elaboracions complexes, com ara confitures i melmelades o la preparació de begudes de menes diverses. A més, es pot destacar el 17% de reports d’ús com a condiment, ja que, en aquest cas, no es cerca tan sols l’obtenció d’un gust interessant, sinó també la millora de la digestibilitat del menjar i la seva conservació.

Figura 6. Percentatges de les modalitats de preparació dels aliments vegetals d’ús popular al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Aliments funcionals populars

En els darrers temps hi ha un interès important pels productes alimentaris que exerceixen alguna funció salutífera en l’organisme humà (Mariné & Vidal, 2005Mariné, A. & Vidal, M. C. 2005. Aliments funcionals. Escola Catalana 422: 12–14., i referències que conté). En etnobotànica, la interfície entre usos alimentaris i medicinals de les plantes és molt permeable, de manera que molts aliments curen i molts medicaments alimenten, i avui en dia es valoren més els productes etnobiològics (Etkin, 1996Etkin, N. L. 1996. Medicinal cuisines: diet and ethnopharmacology. International Journal of Pharmacognosy 34: 313–326., 2006Etkin, N. L. 2006. Edible medicines: An ethnopharmacology of food. University of Arizona Press, Tucson. i referències que contenen).

En un treball previ sobre plantes alimentàries, dedicat a una part del Ripollès (Rigat et al., 2009Rigat, M., Bonet, M. A., Garcia, S., Garnatje, T. & Vallès, J. 2009. Ethnobotanical studies in the high river Ter valley (Pyrenees, Catalonia, Iberian Peninsula). Non-crop food vascular plants and crop food plants with medicinal properties. Ecology of Food and Nutrition 48: 303–326.), vam proposar el concepte i el terme d’aliment funcional popular, sobre el qual insistim en un altre treball (Rigat et al., 2016Rigat, M., D’Ambrosio, U., Garnatje, T., Gras, A., Parada, M. & Vallès, J. 2016.Wild food plants and minor crops in the Ripollès district (Catalonia, Iberian Peninsula): potentialities for developing a local production, consumption and exchange program. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine 12: 49.), dedicat a tota la comarca. Aquesta mena d’aliments medicamentosos comprenen aquelles plantes (o fongs, animals o altres organismes quan sigui aplicable) que tenen usos alimentaris populars i, al mateix temps, tenen propietats medicinals vinculades a la seva ingestió (és a dir, tenint en compte només els usos interns). En la present recerca hem trobat que el 62,5% (50 de 80) de les plantes silvestres (sense considerar, en aquest cas, les conreades) amb usos alimentaris reportats tenen també usos medicinals per via interna. Aquest elevat percentatge confirma no només l’afirmació clàssica d’Hipòcrates que «el teu aliment serà la teva medicina» (Etkin, 2006Etkin, N. L. 2006. Edible medicines: An ethnopharmacology of food. University of Arizona Press, Tucson.), sinó també la riquesa de la regió estudiada en aquest tipus d’ús, la qual cosa col·loca els aliments funcionals populars del Ripollès en un bon lloc per a futures recerques sobre aquests productes d’avantguarda situats a la zona de contacte entre la nutrició i la salut.

Altres usos

Agrupem sota la denominació d’altres usos totes aquelles utilitzacions populars de les plantes al Ripollès que no són ni medicinals (incloent-hi al·lusions a toxicitat o d’altres efectes nocius) ni alimentàries. Hem recollit informació d’aquest tipus sobre 183 tàxons pertanyents a 60 famílies, amb un total de 681 reports d’ús (Gras et al., 2016Gras, A., Garnatje, T., Bonet, M., Carrió, E., Mayans, M., Parada, M., Rigat, M. & Vallès, J. 2016. Beyond food and medicine, but necessary for life, too. Other folk plant uses in several territories of Catalonia and the Balearic Islands. Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine 12: 23.).

A la Fig. 7 presentem les 11 espècies més citades en aquest àmbit, les que tenen 10 reports d’ús o més. En aquesta figura veiem que hi ha molt poques coincidències entre les plantes que ocupen els primers llocs pel que fa a altres usos i les medicinals i alimentàries (que sí que eren més coincidents entre elles, com ja hem dit). Això és degut al fet que aquests altres usos són força diferents dels que tenen a veure amb la salut en sentit ampli.

Figura 7. Espècies més citades amb altres usos (vegeu el text) i nombre de reports d’ús de cadascuna al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

La Fig. 8 aplega les parts de planta que es fan servir per a propòsits altres que els alimentaris i els medicinals. En aquest àmbit d’usos, la predominança de les parts aèries, les més vistents de les plantes, és encara més clara que per als usos medicinals i alimentaris, en què ja es dóna prou. Gairebé un 60% dels reports d’ús corresponen a part aèria (florida o no), planta sencera i tija, mentre que l’arrel no arriba a representar un 2%.

Figura 8. Parts de planta i derivats amb usos ni medicinals ni alimentaris al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Tot i que no té un nombre de reports d’ús elevadíssim, sí que hi ha una gran variació de menes d’aprofitament en aquest camp que exclou la salut i la nutrició. Hom en pot veure el detall a la Fig. 9. Els usos d’aquest àmbit tenen a veure amb la vida rural o, si es vol, amb la vida en general. Hi dominen llargament les utilitzacions ornamentals (en jardineria i en elaboració de rams), seguides de els creences magicoreligioses i el que anomenem literatura oral popular (dites, refranys, contes, llegendes...). Intuïm sense grans dificultats que alguns usos força restringits (com ara els fusters i artesanals, per exemple en elaboracions de mobles, vehicles, estris i similars) tenien valors prou més alts en temps passats, en què dins una comarca de muntanya com el Ripollès calia fer-s’ho gairebé tot. Igualment, els usos lúdics (per a jugar o per a fer-se joguets) devien ser més vigents fa temps.

Figura 9. Tipologia dels usos de les plantes altres que els medicinals i els alimentaris al Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Fitonímia popular al Ripollès

Una de les primeres activitats humanes és la d’anomenar i classificar els objectes que les persones tenen al seu abast, i els objectes de la natura no en constitueixen pas cap excepció; a més, els noms populars (també anomenats comuns, vulgars o vernacles) de les plantes solen ser dels darrers elements que es perden en cas d’erosió dels sabers tradicionals (Berlin, 1992Berlin, B. 1992. Ethnobiological classification: principles of categorization of plants and animals in traditional societies. Princeton University Press, Princeton.; Vallès et al., 2005Vallès, J., Agelet, A., Bonet, M. A. et al. 2005. Algunes qüestions entorn de la fitonímia i els aspectes lingüístics de l’etnobotànica. In: Massot, J. (Coord.), Estudis de llengua i literatura catalanes (Miscel·lània Joan Veny, 5). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona: 273-293.).

En les entrevistes els informants han denominat les plantes que coneixen amb 804 noms (sense comptar-hi les nombroses variants fonètiques), dels quals han produït 7415 reports. Gairebé totes les plantes esmentades tenen alguna denominació popular: 451 tàxons dels 457 que constitueixen el catàleg etnoflorístic, és a dir el 98,8%. Tots aquests noms populars figuren a l’Apèndix 1. Només algun exemple de noms recollits al nostre territori figura a Vallès et al. (2005Vallès, J., Agelet, A., Bonet, M. A. et al. 2005. Algunes qüestions entorn de la fitonímia i els aspectes lingüístics de l’etnobotànica. In: Massot, J. (Coord.), Estudis de llengua i literatura catalanes (Miscel·lània Joan Veny, 5). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona: 273-293.) i Vallès (2010Vallès, J., Bonet, M. A., Garnatje, T., Muntané, J., Parada, M. & Rigat, M. 2010. Sambucus nigra L. in Catalonia (Iberian Peninsula): popular knowledge and holistic exploitation of an underutilized natural resource. In: Peter, K. V. (Ed.), Underutilized and Underexploited Horticultural Crops 5. Publishing Agency, New Delhi: 393–424.). Articles d’abast més general sobre fitonímia i etnobotànica, i els que havíem recollit fins el 2010, aproximadament, s’han buidat a Vallès et al. (2014Vallès, J. (Dir.), Veny, J., Vigo, J., Bonet, M. A., Julià, M. A. & Villalonga, J. C. 2014. Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. Termcat - Centre de Terminologia & Universitat de Barcelona, Barcelona.), un compendi d’uns 35.000 noms catalans per a uns 6500 tàxons de plantes.

Hem calculat l’índex d’etnofitonímia (Bonet et al., 1999Bonet, M. A., Parada, M., Selga, A. & Vallès, J. 1999. Studies on pharmaceutical ethnobotany in the regions of l’Alt Empordà and Les Guilleries (Catalonia, Iberian Peninsula). Journal of Ethnopharmacology 68: 145–168.), definit, en base a l’índex d’etnobotanicitat (Portères, 1970Portères, R. 1970. Cours d’ethno-botanique et ethno-zoologie (1969-1970) 1: Ethnobotanique générale. Muséum National d’Histoire Naturelle (Laboratoire d’Ethno-botanique et Ethno-zoologie), Faculté des Lettres (Institut d’Ethnologie), Paris.), com la relació, expressada en tant per cent, entre el nombre de plantes d’un territori per a les quals s’ha recollit algun fitònim i el nombre d’espècies de la seva flora. Al Ripollès aquest índex té un valor de 28,19%, força proper al de l’índex d’etnobotanicitat (vegeu més amunt, el subapartat d’etnobotànica quantitativa), ja que, com hem dit, gairebé totes les plantes reportades pels informants ho han estat amb nom(s) popular(s). Aquest índex expressa la proporció de plantes de la flora que reben nom popular i té interès en dos camps prou diferents, tot i que de fet força relacionats: la lingüística, ja que és un testimoni de la de la vivor del dialecte de l’àrea considerada, i l’etnobotànica, perquè mostra la importància de la relació de la societat humana del territori amb les plantes.

Un altre índex que afecta els noms de plantes i que hem calculat és el de diversitat lingüística en la fitonímia (Bonet & Vallès, 2006Bonet, M. A. & Vallès, J. 2006. Plantes, remeis i cultura popular del Montseny. Etnobotànica d’una reserva de la biosfera. Museu de Ciències Naturals de Granollers & Brau Edicions, Granollers & Figueres.), dividint el nombre de fitònims pel de tàxons als quals donen nom. Al Ripollès hem trobat un valor d’1,78 per a aquest índex, que significa, en mitjana, gairebé dos noms populars per tàxon. Això expressa la riquesa lingüística en les denominacions dels vegetals de la zona, independentment de la magnitud de la flora. Els nombres mínim i màxim de noms populars per planta han estat d’un i 14, respectivament. Les dues espècies amb més noms comuns són Santolina chamaecyparissus (amb 14 denominacions) i Thymus serpyllum L. (10).

Els valors dels índexs d’etnobotanicitat i de diversitat lingüística en la fitonímia al territori estudiat són similars als d’altres llocs del domini lingüístic català, tot i que lleugerament més baixos que en diversos casos. Per exemple, a l’Alt Empordà, els valors d’aquests dos índexs són del 31,2% i 1,94 (Parada, 2007Parada, M. 2007. Estudi etnobotànic de l’Alt Empordà. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona.). La diferència pot considerar-se insignificant, ja que en el cas present no hem comptat com a noms independents moltes de les variants fonètiques [per exemple, ‘coscoi’ enfront del normatiu coscoll per a Molopospermum peloponnesiacum (L.) W. D. J. Koch], mentre que altres treballs els han considerat separadament.

Els elevats nombre i grau de diversitat de noms populars de les plantes són, en definitiva, un indici més del bon nivell de conservació del saber tradicional lligat a la biodiversitat vegetal al Ripollès que hem pogut anar desgranant en aquesta anàlisi dels catàlegs etnobotànics elaborats a partir de les dades fornides pels informants.

REMARQUES FINALSTop

Els resultats obtinguts mostren una riquesa considerable de l’etnoflora ripollesa (Fig. 10). El nombre de tàxons amb noms i usos i el de reports d’ús són elevats i els índexs d’etnobotànica quantitativa mostren la coherència, la robustesa i la fiabilitat dels coneixements. Així, doncs, aquest conjunt de coneixements culturals relatius a un element de la natura (el vegetal) és sòlid al territori considerat.

Figura 10. Plantes i informants del Ripollès. [View full size] [Descargar tamaño completo]

Això no obstant, i com passa de manera general a les societats industrialitzades, hi ha força usos que són encara coneguts, però ja no posats en pràctica. Treballs com el present són, doncs, necessaris per a salvaguardar aquest patrimoni natural i cultural de cara a facilitar la seva transmissió a les generacions més joves i al seu possible ús per part d’altres investigadors adreçats a la recerca de nous elements per al benestar de la humanitat.

AGRAÏMENTSTop

Regraciem especialment els nostres informants, que han compartit amb nosaltres la seva saviesa, així com J. Vigo i P. Barnola, que ens han ajudat en la determinació d’alguns tàxons. Agraïm també al Dr. L. Villar i a un altre revisor anònim llurs suggeriments. Aquesta recerca s’ha dut a terme amb el suport dels següents ajuts: 2005ACOM00024 de l’Agència per a la Gestió dels Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), Generalitat de Catalunya, i Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès), 2005SGR00344 (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Generalitat de Catalunya), AP07/07 (Institut Ramon Muntaner - Fundació Privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana), SEJ2007-60873/SOCI (Dirección General de Investigación, Ministerio de Educación y Ciencia), 2009SGR439 (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Generalitat de Catalunya), 2009ACOM00013 —novament Agència per a la Gestió dels Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), Generalitat de Catalunya—, i Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, CSO2011-27565 (Dirección General de Investigación, Ministerio de Ciencia e Innovación) i finalment 2014SGR514 (Departament d’Economia i Coneixement, Generalitat de Catalunya).

Apèndix 1. Catàleg de tàxons

Apèndix 2. Catàleg de barreges

Apèndix 3. Nombres de reports d’ús i tàxons de les famílies botàniques

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESTop